Els Borbons truquen a la porta
Un dels resultats de l’acord tripartit entre el PSC, el PP i els Comuns –o com es diguin– que ha dut Jaume Collboni a l’alcaldia és que els Borbons tornen a tenir les portes ben obertes a la ciutat que ja van saquejar el 1714. El nou batlle no se n’ha amagat, i en el discurs ja va deixar clar la seva submissió a “sa majestat” que, oh quina casualitat, també és diu Felip, com el V. L’inquilí de La Zarzuela porta el número VI, però sempre ha estat un bon representant dels Decrets de Nova Planta, que ara per dissimular anomenen Constitució. Molts analistes, amb tot, ja ens adverteixen que hi haurà, d’aquí poc temps, un nou decret com el del 1716, quan el PP i Vox pactin un govern a Madrid a l’estil dels que ja tenim al País Valencià i les Illes.
Collboni, que no para de repetir que complirà escrupolosament qualsevol llei que emani d’Espanya, haurà de rebre el monarca espanyol, el ministre de torn de Vox i el president Feijóo i abaixar el cap. De fet, el seu propòsit en l’operació d’estat a l’Ajuntament de la capital catalana només tenia un propòsit: ser alcalde a qualsevol preu. Amb un panorama de submissió a la monarquia, i a partir del juliol, a l’extrema dreta, com afrontarà no només ell sinó un PSC que es manifestava no fa pas gaire al costat dels neofranquistes la propera Diada?
Potser l’exèrcit de Felip VI ja no destruirà les muralles físiques de la ciutat però ja podem comptar que la repressió contra la llengua, la cultura i les institucions pròpies serà el pa de cada dia. Paradoxalment, el model és el francès, on van guillotinar el seu últim Borbó. Una capital forta, la Madrid de Díaz Ayuso, i la resta subordinats a una probable majoria absoluta que tindrà el monarca com a gran símbol. No inventaran res, tampoc. És el que diu la Carta Magna. I tots, començant per Collboni, a callar i a obeir, tal com va prometre.
Collboni i Sirera, dos dels còmplices necessaris per treure l’alcaldia a l’independentisme
Colau, destronada?
L’última alcaldessa de la ciutat, que havia fet bandera del seu republicanisme i que havia declarat que Felip VI no era benvingut a la seva ciutat, finalment no va tenir escrúpols a l’hora de lliurar les claus del govern als socialistes amb l’excusa que “així mana l’esquerra”, com si el PSOE actual fos com el del 1936, quan en realitat l’única lletra de la sigla a què obeeix és la E.
Comte de Barcelona
Entre els nombrosos títols que figuren en la llista de Felip VI, hi ha també el de comte de Barcelona. Últimament no n’ha fet ostentació, sobretot després que l’octubre del 2018 fos reprovat pel seu paper en la crisi del 2017, quan gairebé va cridar a les armes el seu exèrcit després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. En cas de restauració hipotètica de la Corona d’Aragó, el rei espanyol seria un dels pretendents al tron, com ja ho van ser els seus avantpassats Borbons. El País, de fet, va publicar fa dos anys un reportatge, amb el títol Conde de Barcelona, en què explicava l’operació d’estat per restaurar el suposat afecte que Felip VI havia tingut sempre envers la ciutat. Amb Collboni tot serà més fàcil.
Aquells Jocs Olímpics
Manuel de Pedrolo ja va avançar que els Jocs del 92 serien una altra “paletada” sobre els drets nacionals de Catalunya. En certa manera no es va equivocar. La desfilada inaugural en va ser una prova. Felip VI, encara en la seva condició de príncep, va portar la bandera espanyola en la inauguració, mentre que la seva germana més sensible plorava com una magdalena a la llotja. Va ser la constatació del poder de la monarquia sobre Catalunya i el bateig definitiu de la institució com a intocable després dels pactes de la Transició amb els partits d’esquerra espanyols ficats pel mig.