En diuen memòria democràtica
Els tambors de guerra del PP i Vox ja ressonen arreu esperant que la propera victòria del 18 de juliol (perdó, del 23) enviï l’esquerra i qualsevol cosa que s’hi assembli a les galeres de l’oposició i més enllà, fins i tot. Una de les coses que anirà a pastar fang, ens ho diuen mil vegades cada dia, és la llei espanyola de memòria democràtica, aprovada l’any passat. Els partits d’esquerra, fins i tot algun de català, es va vantar llavors del gran èxit i victòria que suposava per a la democràcia l’aprovació d’un text ben trampós.
La gran ironia de tot plegat és que la llei va signada a dalt de tot i amb lletres ben grans per “Felip VI, rei d’Espanya”, per si algú tenia algun dubte dels límits d’aquesta memòria democràtica. L’article 41 és el més icònic i paradoxal de tots per un text signat precisament per la màxima autoritat nobiliària de l’Estat espanyol, consolidada pel nomenament de Joan Carles I com a futur rei oficial per part de Francisco Franco. La llei anul·la tots els títols que va concedir Franco, sobretot ducs, comtes i marquesos, així com l’Orde Imperial de la Falange, però s’oblida del títol més important i rellevant de tots, precisament el de l’home que signa la llei, el monarca.
Quina diferència hi ha entre un títol com el ducat de Franco, creat pel dictador, amb el del monarquia dels Borbons, també engendrat pel mateix home amb un concepte que sempre ens han advertit de la seva perillositat: de la llei a la llei? Quan va esclatar la Guerra Civil, Espanya era –que sapiguem tots– una república, i qualsevol títol forjat artificialment durant els “quaranta anys de pau” era fruit del caprici del dictador que la mateixa llei assenyala com a “feixista”.
En l’article 1 es “repudia” el cop d’estat, la dictadura i, sobretot, es declara il·legal el règim sorgit després de la guerra. Il·legal? Segur? I del cap d’estat i noble major del règim, què en fem?
Franco i Joan Carles I, quan aquest ja havia estat nomenat hereu directe pel dictador
De raça ibèrica
Els Franco i els Borbons van tocar la puresa absoluta amb el casament de la neta del dictador Carmen Martínez-Bordiu amb Alfons de Borbó i Dampierre, net d’Alfons XIII i pretendent al tron de França. El mateix Franco, que el 1969 havia proclamat Joan Carles I com el seu hereu oficial, va exercir de padrí de la boda el 1972.
Elionor agafa el fusell
La cultura de pau, com la memòria democràtica, és un altre valor que la monarquia espanyola està disposada a fer valer en la seva suposada reforma cap a la modernitat. Per demostrar-ho, el 17 d’agost, la princesa Elionor, hereva del tron, s’incorporarà a l’acadèmia militar de Saragossa per començar una formació militar bàsica que l’hauria de dur, en el futur, a ser la comandant en cap de tots els exèrcits espanyols, que tenen com a principal missió la unitat de l’Estat. O sigui, des de ben jove (17 anys), fent amics a tot el seu territori. De moment, la reina Letícia s’assegura que, mentre estigui a Saragossa, la parella de la princesa, un jove anglès estudiant d’Oxford, no la pugui visitar.
Feijóo té un pla per fer tornar Joan Carles I
Si Pedro Sánchez va prometre en els anteriors comicis generals espanyols que faria tornar Carles Puigdemont, detingut en aquell cas, ara és el dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo, qui s’ha proposat fer tornar un altre exiliat al territori espanyol, l’emèrit Joan Carles I. Feijóo i l’antic cap d’estat es coneixen bé de les llargues estades del monarca a Galícia per la seva afició a la vela. Alguns mitjans espanyols ja han revelat que el PP no permetrà que el seu rei visqui ni un dia més a l’exili. Farà falta veure què en diu el seu fill.