La màquina de fer xurros

Pocs escriptors són tan conscients com Fitzgerald del moment en què comencen a mercadejar amb el seu art. Els èxits sonats el van convertir en un mite que l’empenyia a fer sempre el mateix. Fitzgerald volia deixar d’escriure sobre amors de joventut i festes de societat, però els editors no volien perdre aquella gallina dels ous d’or. “Sé que això és el que s’espera de mi, però en aquesta direcció el pou està força sec i em sembla molt més enraonat que no intenti escurar-lo sinó que obri un nou pou.”

Moriria per tu i altres contes perduts recull els relats que van ser rebutjats en vida de l’autor perquè no els va voler endolcir ni modificar per fer contents els editors. L’escriptor, que sabia diferenciar els contes bons dels que simplement feia per diners, es frustrava quan li oferien milers de dòlars per relats escrits a raig mentre li rebutjaven contes que treballava durant anys. En aquests relats, la prosa colorista típica de l’escriptor s’enfosqueix i s’entristeix. Toca temes poc amables i experimenta amb la forma i l’estil. El volum és irregular i alguns contes són menors, però en tots es reconeix el seu geni.

F. Scott Fitzgerald era un escriptor professional, però no es volia resignar a fer xurros per sobreviure. Com que no va trobar el to per igualar les seves primeres obres, els esforços de l’escriptor per fugir del propi mite van ser només un intent. “Abans creia que podia fer feliç la gent, i em divertia més que cap altra cosa. Ara fins i tot això em sembla el somni barat d’un paradís de vodevil”, va escriure. Si hagués viscut més anys, Fitzgerald s’hauria endinsat en la foscor i les contradiccions que s’intueixen tan bé en les seves pàgines més brillants. Aquests contes en són la prova.