La màquina de fer xurros

Pocs escrip­tors són tan cons­ci­ents com Fitz­ge­rald del moment en què comen­cen a mer­ca­de­jar amb el seu art. Els èxits sonats el van con­ver­tir en un mite que l’empe­nyia a fer sem­pre el mateix. Fitz­ge­rald volia dei­xar d’escriure sobre amors de joven­tut i fes­tes de soci­e­tat, però els edi­tors no volien per­dre aque­lla gallina dels ous d’or. “Sé que això és el que s’espera de mi, però en aquesta direcció el pou està força sec i em sem­bla molt més enra­o­nat que no intenti escu­rar-lo sinó que obri un nou pou.”

Mori­ria per tu i altres con­tes per­duts recull els relats que van ser rebut­jats en vida de l’autor perquè no els va voler endol­cir ni modi­fi­car per fer con­tents els edi­tors. L’escrip­tor, que sabia dife­ren­ciar els con­tes bons dels que sim­ple­ment feia per diners, es frus­trava quan li ofe­rien milers de dòlars per relats escrits a raig men­tre li rebut­ja­ven con­tes que tre­ba­llava durant anys. En aquests relats, la prosa colo­rista típica de l’escrip­tor s’enfos­queix i s’entris­teix. Toca temes poc ama­bles i expe­ri­menta amb la forma i l’estil. El volum és irre­gu­lar i alguns con­tes són menors, però en tots es reco­neix el seu geni.

F. Scott Fitz­ge­rald era un escrip­tor pro­fes­si­o­nal, però no es volia resig­nar a fer xur­ros per sobre­viure. Com que no va tro­bar el to per igua­lar les seves pri­me­res obres, els esforços de l’escrip­tor per fugir del propi mite van ser només un intent. “Abans creia que podia fer feliç la gent, i em diver­tia més que cap altra cosa. Ara fins i tot això em sem­bla el somni barat d’un paradís de vode­vil”, va escriure. Si hagués vis­cut més anys, Fitz­ge­rald s’hau­ria endin­sat en la fos­cor i les con­tra­dic­ci­ons que s’intu­ei­xen tan bé en les seves pàgines més bri­llants. Aquests con­tes en són la prova.