“Quan poses la música al servei d’una causa li dones sentit”

Aquest era l’objec­tiu ini­cial i ho con­ti­nua sent. El repte era fer una música d’arrel tra­di­ci­o­nal que con­tinués sent popu­lar, ins­pi­rada en el poble; que fes una crònica social i estigués al ser­vei del poble; en alguns moments rei­vin­di­cant, en uns altres cele­brant...

A Cata­lu­nya hem arri­bat una mica més tard a aquest movi­ment de repro­po­sar la música d’arrel. El movi­ment de la cançó cata­lana i del rock català van fer que els músics es dedi­ques­sin a cul­ti­var altres gèneres. Però quan va néixer el Tra­di­cionàrius de Bar­ce­lona, ara ja fa més de trenta anys, va esti­rar tota una sèrie de músics cata­lans a cul­ti­var aquests gèneres, a impul­sar la nova música tra­di­ci­o­nal, això que ara se’n diu folk.

Sí, volíem donar a conèixer que al nos­tre país hi ha una música cata­lana del sud. Amb una doble funció: una, dir-nos a la gent del sud que tenim la nos­tra pròpia música, i que això ajuda a gene­rar una iden­ti­tat de ter­ri­tori; i dos, dir a la resta del país que a l’Ebre no fem una altra música perquè som veïns de l’Aragó, sinó perquè aquesta música és molt antiga: hi ha musicòlegs que diuen que la jota i els gèneres ger­mans i cosins de la jota (fan­dan­gos, cants de tre­ball...) són la nos­tra música autòctona, d’abans dels àrabs.

Penso que sí. Ningú ja no dubta de la cata­la­ni­tat de la jota. Fins i tot hem can­tat jotes en català a les fes­tes majors de Sara­gossa, a la plaça del Pilar; hi hem expli­cat que la jota puja pel riu i no baixa, i no ha pas­sat res; al con­trari, ens han aplau­dit. A l’Aragó van crear les estruc­tu­res moder­nes de la jota, i en un moment donat, a Espa­nya es va clas­si­fi­car tot molt i van dir: els cata­lans, la sar­dana; els ara­go­ne­sos, la jota; els anda­lu­sos, la sevi­llana..., quan en rea­li­tat aquest mapa no era així.

Exacte. Van atri­buir a cada regió una música. Quan van uti­lit­zar el folk­lore política­ment és quan li van fer mal. Van dir que català era sar­dana i bar­re­tina, i ara­go­ne­sos, jota i cac­hi­rulo i era irreal, això. La jota està con­si­de­rada per molta gent com una música tra­di­ci­o­nal dels Països Cata­lans.

Diria que les dues coses. Néixer amb força en un ter­ri­tori ens ha bene­fi­ciat. Però paral·lela­ment, el fet de no viure on es deci­dei­xen les coses també ens porta a caure en molts moments en un cert oblit. De vega­des ens pre­gun­tem per què no estem en un deter­mi­nat lloc, per què no han comp­tat amb nosal­tres. De vega­des els mit­jans públics es pre­o­cu­pen de tu no quan fas una cosa, sinó quan toca per la quota.

Sí, abso­lu­ta­ment. Quan pots posar la teva música al ser­vei d’una causa li estàs donant sen­tit al cent per cent. Quan va sor­gir la lluita per la defensa de l’Ebre, vam tenir l’opor­tu­ni­tat de posar la música al ser­vei dels sen­ti­ments de la gent i al ser­vei de la terra.

Sí que ens hi hem posi­ci­o­nat. Vam estar al con­cert Folk per la lli­ber­tat, orga­nit­zat pel Tra­di­cionàrius; i hem par­ti­ci­pat acti­va­ment per la lli­ber­tat dels empre­so­nats. Estem abso­lu­ta­ment a favor del dret a deci­dir. Una altra cosa és que algú pensi que perquè no ens hem posi­ci­o­nat amb un par­tit en con­cret... Som sis músics i cada un té els seus mati­sos.