Un destí per a l’Arts Santa Mònica

Amb cada canvi de conseller de Cultura s’especula amb el destí del centre Arts Santa Mònica. Des de l’any 2004, cada mandatari n’ha volgut fer un projecte diferent. Des de la seva obertura el 1989 i fins al 2005 va ser la seu de la Delegació d’Arts Plàstiques i al mateix temps centre d’art. Va viure quinze anys d’esplendor, amb exposicions locals i internacionals memorables: informalisme, Club 49, art conceptual, Distància Zero, Primaveres Fotogràfiques, Pistoletto, General Idea, fotografia canadenca, Joseph Beuys, i un llarg etcètera.

Amb la supressió de la Delegació d’Arts Plàstiques, les arts visuals d’aquest país han quedat orfes de política, fet que no succeeix a Europa. De llavors ençà, el centre ha entrat en una trajectòria desigual en què els directors successius, des de Ferran Barenblit, Conxita Oliver i Vicenç Altaió fins al darrer, Jaume Reus, han fet el que han pogut per fer brillar el centre i complir amb les directrius de cada conseller, sempre personals i subjectives, sense una visió de política de les arts del país com havia tingut en un inici.

D’una banda, la dependència directa del Departament de Cultura no li atorga la distància suficient de la política perquè sigui vist com un centre independent dels que tenen personalitat jurídica pròpia. D’una altra, perd força i sentit si no hi ha una política que n’orienti les necessitats des d’una visió global de país. Una kunsthalle, model europeu de centre d’art, és un espai sense col·lecció, destinat a la creació recent, que teixeix complicitats entre generacions d’artistes i que consolida valors. Un centre d’art dins d’una Conselleria de Cultura té sentit si s’hi fa política artística de país, i aquest és el problema que té l’Arts Santa Mònica, perquè aquesta política és inexistent. Ara, s’hi ha afegit la manca de director. Esperem que el nou responsable de Cultura de la Generalitat prengui aquest nomenament com una prioritat perquè les arts visuals no vagin més a la deriva.