Un destí per a l’Arts Santa Mònica

Amb cada canvi de con­se­ller de Cul­tura s’espe­cula amb el destí del cen­tre Arts Santa Mònica. Des de l’any 2004, cada man­da­tari n’ha vol­gut fer un pro­jecte dife­rent. Des de la seva ober­tura el 1989 i fins al 2005 va ser la seu de la Dele­gació d’Arts Plàsti­ques i al mateix temps cen­tre d’art. Va viure quinze anys d’esplen­dor, amb expo­si­ci­ons locals i inter­na­ci­o­nals memo­ra­bles: infor­ma­lisme, Club 49, art con­cep­tual, Distància Zero, Pri­ma­ve­res Fotogràfiques, Pis­to­letto, Gene­ral Idea, foto­gra­fia cana­denca, Joseph Beuys, i un llarg etcètera.

Amb la supressió de la Dele­gació d’Arts Plàsti­ques, les arts visu­als d’aquest país han que­dat orfes de política, fet que no suc­ce­eix a Europa. De lla­vors ençà, el cen­tre ha entrat en una tra­jectòria desi­gual en què els direc­tors suc­ces­sius, des de Fer­ran Baren­blit, Con­xita Oli­ver i Vicenç Altaió fins al dar­rer, Jaume Reus, han fet el que han pogut per fer bri­llar el cen­tre i com­plir amb les direc­trius de cada con­se­ller, sem­pre per­so­nals i sub­jec­ti­ves, sense una visió de política de les arts del país com havia tin­gut en un inici.

D’una banda, la dependència directa del Depar­ta­ment de Cul­tura no li atorga la distància sufi­ci­ent de la política perquè sigui vist com un cen­tre inde­pen­dent dels que tenen per­so­na­li­tat jurídica pròpia. D’una altra, perd força i sen­tit si no hi ha una política que n’ori­enti les neces­si­tats des d’una visió glo­bal de país. Una kunst­ha­lle, model euro­peu de cen­tre d’art, és un espai sense col·lecció, des­ti­nat a la cre­ació recent, que tei­xeix com­pli­ci­tats entre gene­ra­ci­ons d’artis­tes i que con­so­lida valors. Un cen­tre d’art dins d’una Con­se­lle­ria de Cul­tura té sen­tit si s’hi fa política artística de país, i aquest és el pro­blema que té l’Arts Santa Mònica, perquè aquesta política és ine­xis­tent. Ara, s’hi ha afe­git la manca de direc­tor. Espe­rem que el nou res­pon­sa­ble de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat pren­gui aquest nome­na­ment com una pri­o­ri­tat perquè les arts visu­als no vagin més a la deriva.