La biblioteca com a tria
La prescripció de lectures és una de les funcions més rellevants i decisives de l’autoritat intel·lectual, mal que a partir de certa amplitud d’elements és discutible i, depèn des de quina posició, fins i tot perillosa. Em plauria entrar des d’aquí a discutir una llista, un cànon o el que se’n vulgui dir o correspongui, però malauradament la situació del nostre país és tan precària que ja no es tracta de ponderar elements, sinó, desesperadament, de bregar per l’existència.
No els parlo del conjunt del país i del 155. Potser a algú li semblarà un sarcasme això que diré, però tant de bo fos aquest el problema, perquè el mal estaria detectat i la solució, mal que difícil i dolorosa, identificada. El problema és entre nosaltres, en la desarticulació, la desorientació i l’autocomplaença d’una casta pseudoprescriptora que, en rigor, no existeix. El mal de la nostra prescripció és que no n’hi ha.
Al llarg de la seva vida, aquest cronista ha assistit com a mínim a mitja dotzena de plans de foment de la lectura, a càrrec de diferents institucions. Des de tots es pretenia alliberar la ciutadania de la trista misèria de la condició illetrada, i naturalment superar el fracàs dels anteriors. El problema de tots aquests plans no ha estat només que hagin mort d’inanició, perquè una cosa és fer un pla i una altra realitzar-lo i mantenir-lo, sinó que ja havien nascut morts. Els havien fet individus –i indivídues– més preocupats per la mecànica que pels continguts, i aquest principi és calamitós. Si això es combina amb els llibres que es fan llegir a les criatures i els adolescents a les escoles i els instituts, el resultat és matador per força.
Cada cop que he intentat assenyalar la qüestió dels continguts m’he sentit la mateixa música: tant hi fa si és amb llibres no gaire bons, es tracta que les criatures adquireixin l’hàbit lector, després ja accediran a les obres excelses. Doncs no, resulta el contrari. Si els fas llegir porqueries els hauràs vacunat per sempre contra els exercicis de l’esperit, odiaran per sempre més la lectura i no tornaran a agafar un llibre en la seva vida.
Fa menys d’un any, ha aparegut traduït al català un llibret de Nuccio Ordine, Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal. El pròleg és una impecable vindicació de l’alta cultura i l’alta literatura, que hauria de ser de lectura obligada per als nostres aprenents de bruixot… perdó, aprenents de prescriptor. La tria que ve després és fàcilment compartible. Els comentaris, discutibles. Però aquí hi ha vida, vet aquí el que compta.
