“Article i conte poden ser el mateix”

Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha estat escollit nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La roda de premsa va ser estranya, perquè mentre els seus col·legues periodistes celebraven unànimement el guardó, l’empresonament del màxim dirigent de l’entitat convocant, Òmnium Cultural, va impedir que la festa fos completa. El Premi d’Honor també ha servit per recuperar les seleccions d’articles Zzzzzzzz i els contes de Mil cretins, a Quaderns Crema, la seva editorial de sempre, que ha mantingut els llibres de Quim Monzó a les llibreries, vius. Alguns dels seus articles tenen estructura de conte, cosa que compensa els deu anys en què Monzó no ha reunit material pròpiament de ficció. Parlem amb ell d’aquestes qüestions i matisa algunes de les meves observacions: “Això de recuperar no és ben bé així. Els reculls d’articles (El dia del senyor, El tema del tema, Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, No plantaré cap arbre, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, Tot és mentida...) no es recuperen: es reediten cada tants anys. Igual que els de relats, sigui el Mil cretins que esmentes o qualsevol dels altres.”

Tot i que Monzó sempre explica que no escriu sobre l’actualitat política, molts dels seus articles tenen un regust a crítica de la vida quotidiana, una constant que ve des dels seus inicis en els anys setanta, en revistes com Ajoblanco i altres capçaleres de la premsa alternativa. Quan li dic si els podríem considerar morals o simplement són descriptius mantenint al marge les opinions, no ho dubta i respon: “No escric d’actualitat política, i si ho faig és només a partir d’algun detall marginal. Que escric sobre la vida quotidiana és evident. Si són morals o no, no ho sé.”

La vinculació de Monzó amb la premsa es va establir des de bon començament. Amb el seu vell amic Albert Abril va publicar des dels anys setanta reportatges i articles per a Tele/eXpres sobre el Vietnam –on assistiria a l’entrada de les forces comunistes a Saigon–, Cambodja, Irlanda del Nord i l’Àfrica de l’Índic. És gairebé mig segle de col·laboració amb els diaris, durant anys també a l’Avui i actualment a La Vanguardia. Va mantenir en paral·lel la publicació de novel·les i reculls de contes amb els gèneres periodístics. Quan li pregunto quina diferència estableix entre conte i article, si és que n’hi ha, no ho dubta. Tampoc és la primera vegada que m’ho comenta: “Al llarg de la vida he publicat (i publico) molts contes als diaris, en format de columna periodística. Quan després els aplego en un llibre llavors moltes persones se’n sorprenen i els anomenen contes. No hi veig la diferència. Article i conte poden ser el mateix. Hi ha qui es fixa més en el llaç amb què es presenta el tortell que no pas en el tortell en si. Jo vaig descobrir Slawomir Mrozek a les columnes que apareixien al setmanari The European. Que apareguessin en paper de diari no em va enganyar: eren contes, claríssimament.” Continuo amb la neura de lector i disparo per saber quan considera que una anècdota pot servir de material per fer un article o un conte. Tampoc té gaires dubtes: “Quan es demostra que té prou recorregut narratiu.”

Un altre dels moments importants de la trajectòria de l’escriptor de Sants va ser la publicació el 1999 de Vuitanta-sis contes, una antologia personal que aplegava relats des d’Uf, va dir ell, del 1978 fins a Guadalajara, del 1996. M’interessa saber si el fet d’haver triat uns contes determinats per a l’antologia va implicar que tots els reculls anteriors no es reeditessin com a llibres independents mai més. Em treu de dubtes quan afirma que “des de molt abans de l’any 1999, en què va aparèixer Vuitanta-sis contes, els reculls es reediten regularment”: “Després, també. No s’han deixat mai de reeditar. A Alemanya, com que es va publicar uns anys més tard i ja incloïa tots els relats del recull següent, El millor dels mons, el van titular Cent contes (Hundert Geschichten), perquè casualment aquesta era la quantitat exacta que aplegava. Com que es tracta d’un volum que recull la narrativa curta completa, potser ara hauria d’incloure el del llibre posterior, Mil cretins. Ara són cent vint o cent trenta contes, no ho sé exactament.” No ha passat amb tots els seus llibres perquè els primers, com ara L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976), que va obtenir el premi Prudenci Bertrana, i Self Service, escrit a quatre mans amb Biel Mesquida i presentat el 1977, no s’han reeditat per voluntat de l’autor.

Intento dur-lo cap al dia de l’anunci del Premi d’Honor a les oficines d’Òmnium del carrer Diputació. A la roda de premsa del Premi d’Honor es va mostrar indignat per la situació de presó que impedia el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, assistir a l’acte, però alhora va parlar de “faramalla independentista”. Quan intento que m’ho expliqui, em xuta a córner: “No soc vident. No en tinc ni idea.” No obstant això, la seva indignació va quedar ben palesa.

Com s’explica en el magnífic catàleg Monzó. Com triomfar a la vida, edició de Julià Guillamon, que va comissariar l’exposició a l’Arts Santa Mònica el 2009, els pares de Quim Monzó Gómez provenien d’altres terres d’Espanya. El seu pare era d’origen valencià, com tants d’altres instal·lats a la barriada del Poblenou, i la seva mare era andalusa, cosa que va servir al seu malaguanyat amic Ramon Barnils per fer mofa quan un diari francès el va definir com a “catalanoandalús”. La família va viure al carrer Tenor Massini del popular barri de Sants, tan canviat que avui resulta irrecognoscible. En el mateix catàleg de l’exposició, és el mateix Monzó qui, a partir d’una anècdota sobre una bombona d’oxigen a l’Hospital Clínic, narra quan el seu pare va ser ingressat per una pneumònia. La malaltia i la decadència física dels seus pares va fer que alguns dels seus seguidors especulessin sobre la possibilitat que la sequera en la ficció de Monzó estigués condicionada per aquest fet. Li pregunto si ha mantingut un lligam molt gran amb els seus pares i la família i si aquesta relació l’ha condicionat literàriament: “No he mantingut un lligam especialment gran amb els meus pares. Més aviat al contrari. Hi vaig posar distància de seguida que vaig poder. Em vaig arromangar, però, quan va començar la seva decadència i els vaig veure terriblement desvalguts.”

En el recomanable catàleg de l’exposició Monzó. Com triomfar a la vida, l’escriptor recordava anècdotes sobre la felicitat del seu pare quan tenia la baixa laboral i com d’orgullós se sentia quan es produïa. També explicava quan al seu pare era aprenent i el van fer va fora de la feina perquè se li va escapar un rot. Va anar a demanar ajuda al sindicat i un dels representants es va presentar a la feina amb una pistola sota la camisa. En la visita dels anarcosindicalistes, l’amo va rectificar i va dir que “es tractava d’un malentès”. Li pregunto a Monzó sobre el terme específica per anomenar la pistola, tan funcional en aquella època sense cap mena de defensa sindical: “No recordava què era una específica. Em referia a una situació viscuda durant la República, o potser durant la dictadura de Primo de Rivera. No sabia què volia dir específica, però sí, van ser de la CNT –el sindicat majoritari aleshores–. En el llibre de Santa Mònica ho explico amb més detall, crec. Sí que es van treure una pistola durant la negociació amb el patró, que el volia acomiadar per no sé quina collonada que ell havia fet. Potser va ser durant la República. No crec que durant la dictadura de Primo de Rivera els de la CNT anessin amb pistoles a la butxaca.”

Monzó va ser un habitual de la nit barcelonina dels setanta i vuitanta. Te’l podies trobar amb els seus amics Vendrell, l’esmentat Barnils i també amb Jaume Vallcorba. A part dels bars de moda, era un especialista a trobar els millors entrepans i tapes pels barris i pel centre. Conservo alguna nota en què em posava les adreces dels bars on havia d’anar a fer l’entrepà i alguna vegada havíem anat a algun bar de la rodalia del Camp Nou, a prop de casa dels seus pares, on hi havia futbolistes veterans. Quan li dic que ara gairebé no se’l veu i li pregunto si va abandonar les nits per cansament o perquè ja no li deia res sortir, respon clarivident: “Perquè el cos ja no aguanta el que aguantava trenta anys enrere i perquè de tot se n’atipa un, a la vida.”