“Article i conte poden ser el mateix”

Quim Monzó (Bar­ce­lona, 1952) ha estat esco­llit nou Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes. La roda de premsa va ser estra­nya, perquè men­tre els seus col·legues peri­o­dis­tes cele­bra­ven unànime­ment el guardó, l’empre­so­na­ment del màxim diri­gent de l’enti­tat con­vo­cant, Òmnium Cul­tu­ral, va impe­dir que la festa fos com­pleta. El Premi d’Honor també ha ser­vit per recu­pe­rar les selec­ci­ons d’arti­cles Zzzzzzzz i els con­tes de Mil cre­tins, a Qua­derns Crema, la seva edi­to­rial de sem­pre, que ha man­tin­gut els lli­bres de Quim Monzó a les lli­bre­ries, vius. Alguns dels seus arti­cles tenen estruc­tura de conte, cosa que com­pensa els deu anys en què Monzó no ha reu­nit mate­rial pròpia­ment de ficció. Par­lem amb ell d’aques­tes qüesti­ons i matisa algu­nes de les meves obser­va­ci­ons: “Això de recu­pe­rar no és ben bé així. Els reculls d’arti­cles (El dia del senyor, El tema del tema, Catorze ciu­tats comp­tant-hi Bro­oklyn, No plan­taré cap arbre, Esplen­dor i glòria de la Inter­na­ci­o­nal Papa­na­tes, Tot és men­tida...) no es recu­pe­ren: es ree­di­ten cada tants anys. Igual que els de relats, sigui el Mil cre­tins que esmen­tes o qual­se­vol dels altres.”

Tot i que Monzó sem­pre explica que no escriu sobre l’actu­a­li­tat política, molts dels seus arti­cles tenen un regust a crítica de la vida quo­ti­di­ana, una cons­tant que ve des dels seus ini­cis en els anys setanta, en revis­tes com Ajo­blanco i altres capçale­res de la premsa alter­na­tiva. Quan li dic si els podríem con­si­de­rar morals o sim­ple­ment són des­crip­tius man­te­nint al marge les opi­ni­ons, no ho dubta i res­pon: “No escric d’actu­a­li­tat política, i si ho faig és només a par­tir d’algun detall mar­gi­nal. Que escric sobre la vida quo­ti­di­ana és evi­dent. Si són morals o no, no ho sé.”

La vin­cu­lació de Monzó amb la premsa es va esta­blir des de bon començament. Amb el seu vell amic Albert Abril va publi­car des dels anys setanta repor­tat­ges i arti­cles per a Tele/eXpres sobre el Viet­nam –on assis­ti­ria a l’entrada de les for­ces comu­nis­tes a Sai­gon–, Cam­bodja, Irlanda del Nord i l’Àfrica de l’Índic. És gai­rebé mig segle de col·labo­ració amb els dia­ris, durant anys també a l’Avui i actu­al­ment a La Van­guar­dia. Va man­te­nir en paral·lel la publi­cació de novel·les i reculls de con­tes amb els gèneres periodístics. Quan li pre­gunto quina diferència esta­bleix entre conte i arti­cle, si és que n’hi ha, no ho dubta. Tam­poc és la pri­mera vegada que m’ho comenta: “Al llarg de la vida he publi­cat (i publico) molts con­tes als dia­ris, en for­mat de columna periodística. Quan després els aplego en un lli­bre lla­vors mol­tes per­so­nes se’n sor­pre­nen i els ano­me­nen con­tes. No hi veig la diferència. Arti­cle i conte poden ser el mateix. Hi ha qui es fixa més en el llaç amb què es pre­senta el tor­tell que no pas en el tor­tell en si. Jo vaig des­co­brir Slawo­mir Mro­zek a les colum­nes que apa­rei­xien al set­ma­nari The Euro­pean. Que apa­re­gues­sin en paper de diari no em va enga­nyar: eren con­tes, claríssi­ma­ment.” Con­ti­nuo amb la neura de lec­tor i dis­paro per saber quan con­si­dera que una anècdota pot ser­vir de mate­rial per fer un arti­cle o un conte. Tam­poc té gai­res dub­tes: “Quan es demos­tra que té prou recor­re­gut nar­ra­tiu.”

Un altre dels moments impor­tants de la tra­jectòria de l’escrip­tor de Sants va ser la publi­cació el 1999 de Vui­tanta-sis con­tes, una anto­lo­gia per­so­nal que aple­gava relats des d’Uf, va dir ell, del 1978 fins a Gua­da­la­jara, del 1996. M’interessa saber si el fet d’haver triat uns con­tes deter­mi­nats per a l’anto­lo­gia va impli­car que tots els reculls ante­ri­ors no es ree­di­tes­sin com a lli­bres inde­pen­dents mai més. Em treu de dub­tes quan afirma que “des de molt abans de l’any 1999, en què va aparèixer Vui­tanta-sis con­tes, els reculls es ree­di­ten regu­lar­ment”: “Després, també. No s’han dei­xat mai de ree­di­tar. A Ale­ma­nya, com que es va publi­car uns anys més tard i ja incloïa tots els relats del recull següent, El millor dels mons, el van titu­lar Cent con­tes (Hun­dert Gesc­hich­ten), perquè casu­al­ment aquesta era la quan­ti­tat exacta que aple­gava. Com que es tracta d’un volum que recull la nar­ra­tiva curta com­pleta, pot­ser ara hau­ria d’incloure el del lli­bre poste­rior, Mil cre­tins. Ara són cent vint o cent trenta con­tes, no ho sé exac­ta­ment.” No ha pas­sat amb tots els seus lli­bres perquè els pri­mers, com ara L’udol del griso al caire de les cla­ve­gue­res (1976), que va obte­nir el premi Pru­denci Ber­trana, i Self Ser­vice, escrit a qua­tre mans amb Biel Mes­quida i pre­sen­tat el 1977, no s’han ree­di­tat per volun­tat de l’autor.

Intento dur-lo cap al dia de l’anunci del Premi d’Honor a les ofi­ci­nes d’Òmnium del car­rer Dipu­tació. A la roda de premsa del Premi d’Honor es va mos­trar indig­nat per la situ­ació de presó que impe­dia el pre­si­dent d’Òmnium, Jordi Cui­xart, assis­tir a l’acte, però alhora va par­lar de “fara­ma­lla inde­pen­den­tista”. Quan intento que m’ho expli­qui, em xuta a córner: “No soc vident. No en tinc ni idea.” No obs­tant això, la seva indig­nació va que­dar ben palesa.

Com s’explica en el magnífic catàleg Monzó. Com tri­om­far a la vida, edició de Julià Gui­lla­mon, que va comis­sa­riar l’expo­sició a l’Arts Santa Mònica el 2009, els pares de Quim Monzó Gómez pro­ve­nien d’altres ter­res d’Espa­nya. El seu pare era d’ori­gen valencià, com tants d’altres ins­tal·lats a la bar­ri­ada del Poble­nou, i la seva mare era anda­lusa, cosa que va ser­vir al seu mala­gua­nyat amic Ramon Bar­nils per fer mofa quan un diari francès el va defi­nir com a “cata­la­no­an­dalús”. La família va viure al car­rer Tenor Mas­sini del popu­lar barri de Sants, tan can­viat que avui resulta irre­cognos­ci­ble. En el mateix catàleg de l’expo­sició, és el mateix Monzó qui, a par­tir d’una anècdota sobre una bom­bona d’oxi­gen a l’Hos­pi­tal Clínic, narra quan el seu pare va ser ingres­sat per una pneumònia. La malal­tia i la decadència física dels seus pares va fer que alguns dels seus segui­dors espe­cu­les­sin sobre la pos­si­bi­li­tat que la sequera en la ficció de Monzó estigués con­di­ci­o­nada per aquest fet. Li pre­gunto si ha man­tin­gut un lli­gam molt gran amb els seus pares i la família i si aquesta relació l’ha con­di­ci­o­nat literària­ment: “No he man­tin­gut un lli­gam espe­ci­al­ment gran amb els meus pares. Més aviat al con­trari. Hi vaig posar distància de seguida que vaig poder. Em vaig arro­man­gar, però, quan va començar la seva decadència i els vaig veure ter­ri­ble­ment des­val­guts.”

En el reco­ma­na­ble catàleg de l’expo­sició Monzó. Com tri­om­far a la vida, l’escrip­tor recor­dava anècdo­tes sobre la feli­ci­tat del seu pare quan tenia la baixa labo­ral i com d’orgullós se sen­tia quan es produïa. També expli­cava quan al seu pare era apre­nent i el van fer va fora de la feina perquè se li va esca­par un rot. Va anar a dema­nar ajuda al sin­di­cat i un dels repre­sen­tants es va pre­sen­tar a la feina amb una pis­tola sota la camisa. En la visita dels anar­co­sin­di­ca­lis­tes, l’amo va rec­ti­fi­car i va dir que “es trac­tava d’un malentès”. Li pre­gunto a Monzó sobre el terme específica per ano­me­nar la pis­tola, tan fun­ci­o­nal en aque­lla època sense cap mena de defensa sin­di­cal: “No recor­dava què era una específica. Em refe­ria a una situ­ació vis­cuda durant la República, o pot­ser durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera. No sabia què volia dir específica, però sí, van ser de la CNT –el sin­di­cat majo­ri­tari ales­ho­res–. En el lli­bre de Santa Mònica ho explico amb més detall, crec. Sí que es van treure una pis­tola durant la nego­ci­ació amb el patró, que el volia aco­mi­a­dar per no sé quina collo­nada que ell havia fet. Pot­ser va ser durant la República. No crec que durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera els de la CNT anes­sin amb pis­to­les a la but­xaca.”

Monzó va ser un habi­tual de la nit bar­ce­lo­nina dels setanta i vui­tanta. Te’l podies tro­bar amb els seus amics Ven­drell, l’esmen­tat Bar­nils i també amb Jaume Vall­corba. A part dels bars de moda, era un espe­ci­a­lista a tro­bar els millors entre­pans i tapes pels bar­ris i pel cen­tre. Con­servo alguna nota en què em posava les adre­ces dels bars on havia d’anar a fer l’entrepà i alguna vegada havíem anat a algun bar de la roda­lia del Camp Nou, a prop de casa dels seus pares, on hi havia fut­bo­lis­tes vete­rans. Quan li dic que ara gai­rebé no se’l veu i li pre­gunto si va aban­do­nar les nits per can­sa­ment o perquè ja no li deia res sor­tir, res­pon cla­ri­vi­dent: “Perquè el cos ja no aguanta el que aguan­tava trenta anys enrere i perquè de tot se n’atipa un, a la vida.”