De l’educació com a invenció

En els temps con­vul­sos en què vivim –els temps sem­pre ho han estat, de con­vul­sos, i si no ha estat així és perquè els pobles han estat mesells–, cal vet­llar molt pel que ente­nem per edu­cació, la gran fal·làcia dels poders i les estruc­tu­res esta­bler­tes. Edu­car, eti­mològica­ment, vol dir extreure de dins enfora, però també guiar; la intenció és par­tir d’allò esta­blert perquè expres­sem el que el sis­tema cul­tu­ral ens ha con­for­mat; des de l’ins­tant del nai­xe­ment se’ns con­di­ci­ona en tot i per a tot amb la intenció, òbvi­a­ment, d’adap­tar-nos al que hi ha per poder sub­sis­tir. Se’ns educa per ser bones per­so­nes, bons ciu­ta­dans i, quan ja estem edu­cats, tot això ens sem­bla molt bé i molt cor­recte: cadascú ocupa el lloc en què, se’ns repe­teix, la natu­ra­lesa i l’atzar de l’estruc­tura social ens ha col·locat. Exac­ta­ment el con­trari és la rea­li­tat dels fets: se’ns ha adap­tat al que una soci­e­tat deter­mi­nada vol que ens tro­bem; som aptes per ser usats i impo­sats com con­vin­gui a la soci­e­tat glo­bal (tai­lla­bles et corvéables à mercí, es deia en temps dels abso­lu­tis­mes o de les dic­ta­du­res).

En la història de la huma­ni­tat, mol­tes vega­des la gent sot­mesa ha reac­ci­o­nat i ha pres­cin­dit del que espe­ci­al­ment se’n deia soci­e­tat i ha optat per tro­bar, ells, els sot­me­sos, les veri­tats que s’adduïssin de la rea­li­tat natu­ral efec­tiva. Però com que ens tro­bem immer­sos en una estruc­tura esta­blerta, ens cal arran­car no d’una uto­pia en què podríem febro­sa­ment haver som­niat, sinó d’aque­lla mateixa rea­li­tat en què ens tro­bem, pro­ce­dint al que, moder­na­ment, en diem des­cons­trucció, que vol dir des­mun­tar el que hi ha en cadas­cuna de les peces que cons­ti­tu­ei­xen el món soci­al­ment esta­blert i, amb aquells mate­ri­als, esde­vin­guts nova natura apor­tada per l’esforç social ances­tral, ini­ciar una cons­trucció sense con­di­ci­o­nants, sinó estruc­tu­rada, ara sí, segons pro­jec­tes d’esde­ve­ni­dor no tro­bat sinó per ela­bo­rar. Edu­car és dei­xar lliure la sen­si­bi­li­tat i el pen­sa­ment per a nous propòsits. La res publica ens ho exi­geix.