Màrius Sampere, l’imprevisible

En el món de la literatura hi ha dues categories d’autors, els previsibles i els imprevisibles. Els previsibles són aquells que representen la continuïtat de la tradició, sense grans alts i baixos, adaptant-la suaument a les contingències i exigències de l’època. En canvi, els imprevisibles són aquells autors únics, irrepetibles, inclassificables que produeixen una fractura en la tradició, amb violència, marcant un autèntic abans i després, oferint possibilitats humanes, intel·lectuals i conceptuals completament noves a l’hora de configurar textos literaris. Els previsibles es veuen venir de lluny i un estudi acurat de la seva tradició ens anuncia clarament la seva arribada. Els imprevisibles, però, senzillament irrompen en el terreny literari i res, absolutament res, en la seva tradició explica el seu adveniment. Són grans miracles que garanteixen la regeneració, la renovació i l’expansió de la tradició. Vistes així les coses, els previsibles compleixen la missió d’assegurar la bona marxa de la tradició, mentre que els imprevisibles tenen la funció de fer créixer la tradició. En definitiva, tots els sistemes literaris del món necessiten que les dues categories d’autors treballin colze a colze, cada una en la seva tasca prescrita. Ens acaba de deixar un dels poetes més imprevisibles de la poesia catalana moderna i contemporània: Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 28 de desembre del 1928 - 26 de maig del 2018). L’extensa, insòlita i genial obra de Sampere ha anat guanyant adeptes al llarg dels anys, sobretot a partir de la seva associació puntual amb tres editorials de pes: Columna, a partir del Llibre de les inauguracions (1986), gràcies als bons oficis d’Àlex Susanna; Proa, a partir de l’antologia Si no fos en secret (1999), gràcies a Oriol Izquierdo i després a Isidor Cònsul; i LaBreu a partir de L’esfera insomne (2015), gràcies a Ester Andorrà, Marc Romera i Mireia Vidal-Conte. Sobre la base d’una bona recepció, tardana però sòlida i diversa, crec que l’obra de Sampere s’encara, des del mateix 27 de maig d’aquest any, a una posteritat dolça i prometedora. Ara ens falta endinsar-nos a fons, de ben de veres, en el vast univers poètic de Sampere per descobrir tots els elements que fonamenten la seva imprevisibilitat, els elements que serviran per eixamplar la tradició lírica catalana, un cop que haguem assumit plenament la profunda significació de la seva obra. Es produiran canvis destacats en la llengua, en la versificació, en la temàtica, en la manera de construir llibres i, fins i tot, en la manera d’aproximar-se a la poesia, en la manera de llegir la poesia. En el futur, s’acabarà de desplegar del tot la gran revolució poètica que l’obra de Sampere sempre ha portat molt endins. Estem només a mig camí de la imprevisibilitat de Sampere.