Tot el que ens deixa

Més d’un cop, la narradora de les novel·les de Llucia Ramis ens ha parlat d’una adolescent que va portar ferros a les dents. També en va dur la narradora de Les possessions, Premi Llibres Anagrama i l’última novel·la de Ramis. De totes les possessions que ens diu que ja no té, potser aquells ferros són una de les seves primeres pèrdues. Bons o mals records. Crostes que ens cauen. De pèrdues, però, n’hi arribaran més, perquè la vida és un camí ple de gent i de coses que anem deixant o que ens deixen.

En tot cas, la narradora i també primer personatge de la novel·la comença a rebobinar la pel·lícula del seu passat quan una tia paterna li telefona per dir-li que Joan Mateo, el seu pare, ha perdut el seny, després d’haver perdut el paisatge laboral rutinari -s’ha jubilat- i el paisatge de Son Cors, perquè un propietari veí ha fet aixecar una paret com a primer pas de la urbanització que projecta. La tia li acaba dient que ara ella és l’última esperança perquè el pare torni a ser com era. La desesperació, de vegades, fa que carreguem tanta responsabilitat en algú altre. Però sense aquesta telefonada, Llucia Ramis hauria hagut de buscar un altre pretext per tal que la filla de Joan Mateo ens expliqués com ha perdut Mallorca, Son Cors, el Madrid on van viure els seus avis, Marcel –el primer home que va estimar–, Ivan –a qui ha estat estimant fins avui–, Alejandro –el fill del soci de l’avi– i, entre una llista molt llarga, quasi totes les il·lusions i la innocència de quan va començar a escriure. Amb els anys “som les veus del que vàrem ser”, tal com diu la narradora quan parla dels walkie-talkie que li van regalar els pares en l’època que s’entatxonava les dents entre uns bràquets. A El Punt Avui hi ha també lectors que van perdre el suplement Cultura i que aquests dies es troben amb La República. Benvinguda, doncs. I a créixer.