Superman, el superheroi fundacional

“És un ocell? És un avió? És Super­man.” Aquesta mítica expressió defi­neix per­fec­ta­ment l’essència de Super­man: està per sobre de la natura i de qual­se­vol cre­ació humana. És únic. Té més força, més velo­ci­tat i més resistència que qual­se­vol ésser o enginy. I aques­tes carac­terísti­ques que l’han fet tri­om­far com a per­so­natge de ficció són les matei­xes que l’han fet tri­om­far com a pro­ducte comer­cial. Quan fa vui­tanta anys va aparèixer a la por­tada del número 1 de la revista Action Comics també era únic. El con­cepte de super­he­roi com el conei­xem ara s’estava per­fi­lant, com també el de revista de còmic. La his­to­ri­eta acu­mu­lava uns qua­ranta anys d’existència i al llarg de més de dues dècades les pla­nes de diari havien estat el seu espai exclu­siu de visu­a­lit­zació. No va ser fins als anys trenta que, veient el gran segui­ment que tenien les tires de premsa, els edi­tors es van ado­nar que relli­gant-les i venent-les sepa­ra­da­ment el bene­fici era molt més gran. Tot i això, va haver de pas­sar un temps abans no es van crear per­so­nat­ges direc­ta­ment per a les revis­tes de còmics, amb mate­rial ple­na­ment inèdit.

En aquests pri­mers anys, la temàtica dels còmics era bàsica­ment còmica –per això el seu nom–, i a més de comèdies fami­li­ars i històries ple­na­ment sur­re­a­lis­tes, com la gran obra mes­tra fun­da­ci­o­nal Little Nemo, el còmic va incor­po­rar després de la Pri­mera Guerra Mun­dial aven­tu­rers que viat­ja­ven a països exòtics i fins i tot a l’espai, com Flash Gor­don. En els anys trenta, els dia­ris es van far­cir de per­so­nat­ges com The Phan­tom, El Hom­bre enmas­ca­rado, i Man­drake. Apa­rent­ment tenien poders extra­or­di­na­ris, però en rea­li­tat es trac­tava de tècni­ques que podien expli­car raci­o­nal­ment. Flash Gor­don era un espor­tista d’elit; The Phan­ton no era immor­tal, sinó que el fill gran de cada gene­ració el subs­tituïa fent pen­sar els mal­fac­tors que es trac­tava del mateix home, i Man­drake tenia un gran conei­xe­ment de la hip­nosi que feia veure als mal­vats con­tra els que llui­tava coses que no eren.

La sin­gu­la­ri­tat de Super­man s’ajus­tava a les noves tendències: els seus poders no eren un truc de fira. No eren d’aquest món, tot i que també tenien expli­cació. La gran diferència de gra­ve­tat amb el seu pla­neta d’ori­gen, Krip­ton, li con­fe­ria aquesta for­ta­lesa, només vençuda per la krip­to­nita, frag­ments de mete­o­rit de pedra pro­ce­dent del seu pla­neta. La capa­ci­tat de volar la va adqui­rir més tard. En el número 1 d’Action Comics, Super­man es des­plaçava fent salts. Els seus cre­a­dors Jerry Sie­gel i Joe Shus­ter es van ins­pi­rar en l’uni­vers de déus, semidéus i herois de la mito­lo­gia clàssica que, de fet, ha ins­pi­rat la majo­ria de super­he­rois. Tot i la seva tro­ba­lla, els cre­a­dors no van fer un bon negoci. No se’ls reco­nei­xe­ria l’auto­ria i no va ser fins a l’èxit de l’adap­tació cine­ma­togràfica del 1978, amb Chris­top­her Reeve i Mar­got Kid­der, morta recent­ment, que l’edi­to­rial DC i la War­ner, la com­pa­nyia que explota els drets cine­ma­togràfics del per­so­natge, van deci­dir donar-los una pensió de per vida i reconèixer-los l’auto­ria en els crèdits dels films.

Super­man pro­ce­deix de Kriptó, un pla­neta a punt de des­a­parèixer, situ­ació que el científic Jor-El, el seu pare biològic ha adver­tit als seus con­ciu­ta­dans sense que li facin gaire cas. Per això, Jor-El col·loca en una nau Kal-El i l’envia a la Terra. El pare es pre­o­cupa que en el tra­jecte, el nadó apren­gui tot el que li cal saber de la nova llar. La resta li ense­nyen els Kent, un matri­moni de page­sos que esde­ve­nen els seus pares adop­tius i con­ser­ven el secret de la seva doble per­so­na­li­tat. De gran, Super­man marxa del camp i es tras­llada a Metròpolis on troba feina de repor­ter al Daily Pla­net i coneix la peri­o­dista estre­lla Lois Lane, que és de les poques per­so­nes que saben la seva doble iden­ti­tat: Clark Kent / Super­man.

Un fac­tor més subli­mi­nal, però que va aju­dar molt al tri­omf de Super­man va ser el seu caràcter de nou­vin­gut. Com molts dels lec­tors de còmic venia de ter­res llu­nya­nes i com ells, feia l’esforç d’adap­tar-se al país d’adopció. Les tires còmiques, des dels ini­cis del segle XX, havien fet molt per la inte­gració dels immi­grants, ja que van ser una de les vies d’apre­nen­tatge de l’idi­oma pel seu llen­guatge sim­ple i el reforç de la imatge.

La popu­la­ri­tat del per­so­natge ha estat sem­pre gran, però no així les ven­des del còmic, tot i que sem­pre han revi­fat, com quan John Byrne el va revi­ta­lit­zar en els anys vui­tanta. O quan en els noranta la seva mort i resur­recció van remun­tar les ven­des. Super­man va ser dels pri­mers super­he­rois que va ser por­tat a les pan­ta­lles de la tele­visió. Molts han estat els actors que s’han posat les malles, però només un ha tin­gut la plena iden­ti­fi­cació amb el per­so­natge ori­gi­nal: Cris­top­her Reeve.