Per què no ens proven més?

Fa poc vaig llegir El gran dia de la senyoreta Pettigrew, de Winifred Watson, editada per El cercle de Viena. Ho vaig fer perquè em va agradar la portada, sense tenir-ne cap referència prèvia. Em va agradar. És una història simpàtica sobre la transformació d’una dona reprimida que descobreix els plaers mundans gràcies a un cúmul d’atzars. Va ser escrita en els anys trenta i no té res a envejar a altres novel·les de l’època que sí que han passat als annals de la literatura i poden tenir la mateixa lleugeresa. La diferència entre les que sí que són al cànon i aquesta és que va ser escrita per una dona, per tant va ser considerada menor i, com a màxim, se’n va fer una pel·lícula, cosa que no sol dir res a favor de la qualitat literària d’una novel·la.

Els índexs de lectura continuen situant les dones per damunt dels homes. Concretament, les dones llegim més novel·les que ells. Però qui llegeix a qui? Segons un estudi fet per la plataforma de lectors Goodreads el 2014, sobre una mostra de 40.000 lectors, només un 20% dels lectors de llibres escrits per dones eren homes, mentre que els llibres escrits per homes els llegim per igual homes i dones. És a dir, dels 50 llibres llegits per homes només 5 eren d’escriptores mentre que 45 estaven signats pels seus congèneres. El més gros és que aquests 5 apareixien molt ben puntats en les enquestes de qualitat. Les dones els havíem agradat. Uf, quin descans: ara bé, per què no ho proven més?

Sovint vivim la discriminació de les veus femenines com una injustícia en contra de les escriptores, però a mi em sembla més aviat una gran llàstima que ens afecta a tots. Si partim de la base que la literatura es dedica a explicar-nos qui som i com ens comportem, és una mancança per a la humanitat que ens haguem perdut el punt de vista femení. Si no hagués estat així, potser a hores d’ara ens entendríem més bé tots plegats.

Afortunadament, s’ha fet un gran pas per pal·liar aquest greuge, i els nostres editors estan recuperant noms que havien quedat sepultats. Penso en Angle Editorial publicant Elizabeth Gaskell; en Edicions de 1984 quan va ressuscitar Sílvia Alcàntara i en les cartes de Bettine von Arnim publicades per Adesiara. Només en són tres exemples. N’hi ha molts més. També es pot destacar la feina dels departaments de literatura per recuperar noms d’autores que completen els períodes que fins ara només teníem perfilats amb noms d’homes. Tot això està molt bé i és una tasca imprescindible com ho és el fet que en els catàlegs actuals hi hagi escriptores que estiguin pouant en aspectes com la relació conflictiva entre mares i filles, la relació amb el propi cos, la submissió, la falta d’autoestima, les servituds del físic i tants i tants temes que és interessant, revelador i urgent per a tots veure què en diem les dones. El problema és, realment, si interessem o només ens llegim entre nosaltres. El 2014 ja hem vist com estava el pati. En quatre anys estem millor?