Per què no ens proven més?

Fa poc vaig lle­gir El gran dia de la senyo­reta Pet­ti­grew, de Wini­fred Wat­son, edi­tada per El cer­cle de Viena. Ho vaig fer perquè em va agra­dar la por­tada, sense tenir-ne cap referència prèvia. Em va agra­dar. És una història simpàtica sobre la trans­for­mació d’una dona repri­mida que des­co­breix els pla­ers mun­dans gràcies a un cúmul d’atzars. Va ser escrita en els anys trenta i no té res a enve­jar a altres novel·les de l’època que sí que han pas­sat als annals de la lite­ra­tura i poden tenir la mateixa lleu­ge­resa. La diferència entre les que sí que són al cànon i aquesta és que va ser escrita per una dona, per tant va ser con­si­de­rada menor i, com a màxim, se’n va fer una pel·lícula, cosa que no sol dir res a favor de la qua­li­tat literària d’una novel·la.

Els índexs de lec­tura con­ti­nuen situ­ant les dones per damunt dels homes. Con­cre­ta­ment, les dones lle­gim més novel·les que ells. Però qui lle­geix a qui? Segons un estudi fet per la pla­ta­forma de lec­tors Goo­dre­ads el 2014, sobre una mos­tra de 40.000 lec­tors, només un 20% dels lec­tors de lli­bres escrits per dones eren homes, men­tre que els lli­bres escrits per homes els lle­gim per igual homes i dones. És a dir, dels 50 lli­bres lle­gits per homes només 5 eren d’escrip­to­res men­tre que 45 esta­ven sig­nats pels seus congèneres. El més gros és que aquests 5 apa­rei­xien molt ben pun­tats en les enques­tes de qua­li­tat. Les dones els havíem agra­dat. Uf, quin des­cans: ara bé, per què no ho pro­ven més?

Sovint vivim la dis­cri­mi­nació de les veus feme­ni­nes com una injustícia en con­tra de les escrip­to­res, però a mi em sem­bla més aviat una gran llàstima que ens afecta a tots. Si par­tim de la base que la lite­ra­tura es dedica a expli­car-nos qui som i com ens com­por­tem, és una man­cança per a la huma­ni­tat que ens haguem per­dut el punt de vista femení. Si no hagués estat així, pot­ser a hores d’ara ens entendríem més bé tots ple­gats.

Afor­tu­na­da­ment, s’ha fet un gran pas per pal·liar aquest greuge, i els nos­tres edi­tors estan recu­pe­rant noms que havien que­dat sepul­tats. Penso en Angle Edi­to­rial publi­cant Eli­za­beth Gaskell; en Edi­ci­ons de 1984 quan va res­sus­ci­tar Sílvia Alcàntara i en les car­tes de Bet­tine von Arnim publi­ca­des per Ade­si­ara. Només en són tres exem­ples. N’hi ha molts més. També es pot des­ta­car la feina dels depar­ta­ments de lite­ra­tura per recu­pe­rar noms d’auto­res que com­ple­ten els períodes que fins ara només teníem per­fi­lats amb noms d’homes. Tot això està molt bé i és una tasca impres­cin­di­ble com ho és el fet que en els catàlegs actu­als hi hagi escrip­to­res que esti­guin pouant en aspec­tes com la relació con­flic­tiva entre mares i filles, la relació amb el propi cos, la sub­missió, la falta d’auto­es­tima, les ser­vi­tuds del físic i tants i tants temes que és interes­sant, reve­la­dor i urgent per a tots veure què en diem les dones. El pro­blema és, real­ment, si interes­sem o només ens lle­gim entre nosal­tres. El 2014 ja hem vist com estava el pati. En qua­tre anys estem millor?