Crítica lletres Jordi Llavina
La poesia, l’amiga certa
Aquesta és la primera antologia general de la poesia de Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956), un autor que va publicar el seu primer llibre el 1980. Vicenç Llorca, que n’ha tingut cura, ha dut a terme una feina necessària: dels 300 poemes editats, n’ha seleccionat la meitat i els ha ordenats cronològicament. No ha fet, doncs, una tria temàtica, sinó que ha respectat els nou títols publicats i ens ha acabat donant un volum d’allò que en anglès es coneix com a selected poetry.
Fa anys que estimo l’obra d’aquest líric, que ha anat fent la seva lluny de capelletes, aliè a premis i distincions. D’entrada, perquè em sembla producte del càlcul i el bon gust: la seva llengua no és mai impostada, però, alhora, resulta sempre rica, matisada. Té més a veure amb la llengua d’un Jordi Sarsanedas, posem per cas, que no amb la d’alguns membres de la seva mateixa generació.
Dit això, l’autor construeix molt bé les seves poesies: hi sol haver una idea seminal –clara, potent– i uns cercles concèntrics de sentit que es van constituint a partir d’aquesta idea. Des de la primera entre les aplegades aquí –Obro una porta cada matí: una poètica– fins a l’última, Miquel-Lluís Muntané ha optat sempre per la intel·ligibilitat: això és, per un vers de caire realista i ambició moral, en què els assumptes de la vida –la vivència de l’amor, l’experiència de la individualitat, la presència de l’altre, el compromís amb el món, la bellesa– aconsegueixen una formulació nítida, sovint memorable. També el de l’escriptura i l’estranya fascinació que produeix: la poesia esdevé l’amiga certa que “amb mà gerda vas abocant la pluja / damunt la fulla ardent i assedegada”. I serveix, no poques vegades, per mostrar-nos “la imatge més oculta de la vida”.