La poesia, l’amiga certa

Aquesta és la pri­mera anto­lo­gia gene­ral de la poe­sia de Miquel-Lluís Mun­tané (Bar­ce­lona, 1956), un autor que va publi­car el seu pri­mer lli­bre el 1980. Vicenç Llorca, que n’ha tin­gut cura, ha dut a terme una feina necessària: dels 300 poe­mes edi­tats, n’ha selec­ci­o­nat la mei­tat i els ha orde­nats cro­nològica­ment. No ha fet, doncs, una tria temàtica, sinó que ha res­pec­tat els nou títols publi­cats i ens ha aca­bat donant un volum d’allò que en anglès es coneix com a selec­ted poetry.

Fa anys que estimo l’obra d’aquest líric, que ha anat fent la seva lluny de cape­lle­tes, aliè a pre­mis i dis­tin­ci­ons. D’entrada, perquè em sem­bla pro­ducte del càlcul i el bon gust: la seva llen­gua no és mai impos­tada, però, alhora, resulta sem­pre rica, mati­sada. Té més a veure amb la llen­gua d’un Jordi Sar­sa­ne­das, posem per cas, que no amb la d’alguns mem­bres de la seva mateixa gene­ració.

Dit això, l’autor cons­tru­eix molt bé les seves poe­sies: hi sol haver una idea semi­nal –clara, potent– i uns cer­cles concèntrics de sen­tit que es van cons­ti­tuint a par­tir d’aquesta idea. Des de la pri­mera entre les aple­ga­des aquí –Obro una porta cada matí: una poètica– fins a l’última, Miquel-Lluís Mun­tané ha optat sem­pre per la intel·ligi­bi­li­tat: això és, per un vers de caire rea­lista i ambició moral, en què els assump­tes de la vida –la vivència de l’amor, l’experiència de la indi­vi­du­a­li­tat, la presència de l’altre, el com­promís amb el món, la bellesa– acon­se­guei­xen una for­mu­lació nítida, sovint memo­ra­ble. També el de l’escrip­tura i l’estra­nya fas­ci­nació que pro­du­eix: la poe­sia esdevé l’amiga certa que “amb mà gerda vas abo­cant la pluja / damunt la fulla ardent i asse­de­gada”. I ser­veix, no poques vega­des, per mos­trar-nos “la imatge més oculta de la vida”.