‘Ben-Hur’

Un dia que feia escala a l’aero­port Schip­hol d’Ams­ter­dam, els alta­veus van anun­ciar que hauríem d’espe­rar sis hores per aga­far l’avió. Vaig pen­sar: “Mira, com veure dues vega­des Ben-Hur.” Si les tones o les hectàrees són per mesu­rar grans mag­ni­tuds, per mi des d’aquell dia un ben-hur són tres hores.

Els esco­la­pis ens van por­tar a veure-la. Ho feien cada cop que s’estre­nava una pel·lícula d’“història sagrada”: Els deu mana­ments, Rei de Reis, La Bíblia... Aquesta última ens va exci­tar ja d’entrada. Eva ense­nyava un pit. A Terenci Moix l’exci­tava Ben-Hur perquè el pit des­co­bert anava a càrrec de Charl­ton Hes­ton. Pot­ser alguns com­panys d’escola eren de la mateixa fili­ació, però lla­vors jo no hi pen­sava. Després, un capellà que es deia Cap­de­vila i que el recordo com si fos ara, ens va comen­tar la pel·lícula a classe. Ens va dir que els con­duc­tors de qua­dri­gues que resul­ten morts per les mal­dats de Mes­sala en la seqüència més famosa de totes, van morir de debò durant la fil­mació. Per què ens va enga­nyar? No sabia res de trucs cine­ma­togràfics o ens volia espan­tar? Un dia em va requi­sar una maqui­neta de fer punta al lla­pis que tenia la forma d’una tele­visió minúscula, amb uns ninots en movi­ment, i que era de la meva ger­mana. Aquell capellà em va dir que me la tor­na­ria pas­sat un temps. Al cap d’uns dies, la hi vaig anar a recla­mar. L’ins­truc­tor en història sagrada em va dir que l’havia rega­lada a un altre nen. El vaig loca­lit­zar. Ara penso si no volia que aquell nen el veiés com el Charl­ton Hes­ton espar­ra­cat que surt vic­toriós de l’escena del nau­fragi.

A col·legi, per insul­tar-nos, ens acusàvem de “nena” –“ets un nena”– i altres epítets que no diré. A par­tir de Ben-Hur vam pas­sar a ser “lepro­sos”. Perquè es vegi que dominàvem l’espe­rit de la llen­gua encara que no ens ense­nyes­sin català ni en català, doblàvem la l: “lle­pra” i “lleprós”. “Lleprós, que ets un lleprós.” Recordo el com­pany de classe Can­de­lich dient-nos-ho, a mi i a tot­hom. Els cape­llans també ens duien a pas­se­jar per la fira d’atrac­ci­ons, la set­mana de Pen­te­costa. En Can­de­lich va moles­tar la mona que extreia els números d’una tómbola. La mona li va mos­se­gar una ore­lla i en Can­de­lich va haver de córrer a l’hos­pi­tal amb el lòbul pen­jant. Li van cosir i li van sub­mi­nis­trar la injecció del tètanus. Per a la mare i la ger­mana de Ben-Hur, la sutura i desin­fecció va venir de Jesu­crist, camí del Cal­vari.

Un dia que van pas­sar les tres hores de pel·lícula per la tele­visió, el meu fill, lla­vors molt petit, va con­fon­dre la casa amb pati i esca­li­nata de la família Ben-Hur amb l’inte­rior del Palau de la Gene­ra­li­tat. Al final, quan Charl­ton Hes­ton hi torna, la casa està aban­do­nada, decrèpita, plena de fulles, com si hi hagués pas­sat l’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució espa­nyola i el titu­lar fos a l’exili.