Els 50 estius d’‘Azzurro’
La mítica cançó, que va popularitzar Adriano Celentano, celebrarà mig segle amb dos concerts del seu autor, Paolo Conte, a les termes de Caracal·la
Cinquanta vegades hem buscat l’estiu durant tot l’any i, de sobte, eccola qua. Va ser pels volts de l’agitat maig del 1968 quan ens ho va dir la veu commovedora d’Adriano Celentano per primer cop. I ara, que d’allò ja fa mig segle, toca celebrar-ho. Per això, dijous i divendres que ve, 14 i 15 de juny, les termes de Caracal·la, a Roma, emmarcaran dos concerts especials de Paolo Conte, un dels pares de la icònica Azzurro. El venerable músic nascut a Asti el 6 de gener del 1937, exactament un any abans que Celentano, ha anunciat que es presentarà amb una orquestra de músics i convidats excepcionals per repassar el més florit del seu repertori, que no és poc. De fet, els concerts quedaran enregistrats per a la posteritat en la pròxima entrega discogràfica de l’Avvocato.
Paolo Conte està més que legitimat per ser el mestre de cerimònies en la festa d’aniversari d’Azzurro. A banda de l’indiscutible pes de la seva figura en el panorama musical europeu, és l’autor de la música, amb l’ajut d’un veí seu, Michele Virano. No és la primera cançó que va escriure per a Adriano Celentano: un parell d’anys abans havia començat a treballar per a Clan, el seu segell discogràfic, i havia signat, juntament amb Mogol i Miky Del Prete, Chi era lui, la cara B d’Il ragazzo della via Gluck. Sí que va ser, però, aquest el seu primer gran èxit com a creador musical i la peça que va impulsar la seva carrera en solitari.
“Azzurro va néixer en dues etapes. Primer la música, que havia guardat al meu calaix durant un parell d’anys. Després, el text, que va sortir una nit de març, de fred sota la pluja, pensant en l’estiu”, explicava Conte al diari La Reppublica el mes d’octubre del 2014. El cert és que la lletra va ser cosa del periodista Vito Pallavicini, mort fa onze anys, la filla del qual recordava per a un mitjà local com va rebre l’encàrrec: “Van trucar al meu pare un diumenge a la tarda. Faltava el text d’una cançó i va haver d’anar, amb Pino Massara, a Milà. Hi van anar amb pressa, perquè volien tornar per veure el partit que jugava el Vigevano Calcio, que era la seva passió.” El cas és que Pallavicini va escriure un text senzill i amable, carregat d’estampes sense continuïtat però molt suggeridores, que tocava temes universals i que va ser clau per a l’esclat d’Azzurro. Com també ho va ser l’original arranjament de Nando de Luca, qui va ser bateria de Luigi Tenco, amb una base rítmica molt carregada i uns cors que situaven la cançó en un terreny allunyat dels ritmes que s’imposaven en aquell moment. Sense ser ni un rock ni una balada romàntica, Azzurro es va obrir pas en les llistes d’èxits de la segona meitat dels seixanta i, des d’aleshores, viu en un lloc destacat del cançoner italià més internacional.
“El seu èxit, al meu entendre, es deu al fet que és molt enganxosa i fàcil. Té alguna cosa d’antiga i un seguit d’imatges que pertanyen a la vida de tots: solitud, nostàlgia, la durada de certes tardes. També és molt important el tempo, aquesta mena de marxa que afavoreix, en el subconscient, una visió de grup, de pertinença solidària. I, a més, Celentano, que és molt gran, la va cantar. Té una veu que pertany a la gent, que busca la veritat, sense diafragmes. Avui no canviaria ni una coma. De fet, és una cançó nacional, encara que avui es qüestioni la idea de la Itàlia unida”, explica Conte. “Molts eren escèptics amb la possibilitat que fos un èxit, perquè anava en contra dels ritmes del moment. Alguns se’n van burlar, però no em va importar perquè havia posat en aquesta cançó els ecos poètics que formen part de la nostra sensibilitat. Finalment, vaig ser entès pel públic i va ser un gran èxit. Totes les meves cançons neixen amb aquest esperit: escric lluny de la moda”, sentencia.
A més d’Adriano Celentano, han interpretat Azzurro altres grans noms de la cançó italiana, com Mina, Gianni Morandi, Tonino Carotone i Giorgio Gaslini. El mateix Paolo Conte ho ha fet amb dues versions a piano i veu, una en directe (1985) i l’altra en un enregistrament d’estudi (1998), molt allunyades totes dues de l’original. De ben segur, dijous i divendres les termes de Caracal·la seran l’escenari de la tercera.