SERGI LÓPEZ

Dar­re­ra­ment, m’estan pas­sant un munt de coses, totes jun­tes i totes molt maques. És un gran moment. Això passa molt, en el cinema: tens dos o tres anys incerts, i després comen­cen a pas­sar un munt de coses, i mai no saps ben bé per què. Així és aquesta feina, mai no s’acaba de posar bé. Però vaja, ho porto la mar bé. Tinc molts amics que han hagut de dei­xar la feina per això: no pas per ser bons o dolents, sinó perquè pas­ses períodes de temps en blanc i si al final has de pagar un llo­guer o un pis o el que sigui, no pots. Jo ja hi estic bas­tant acos­tu­mat i, a més, em van bé les coses, o sigui que no em queixo.

Ell és un paio espe­cial, exces­siu, mera­vellós. Fa pel·lícules fantàsti­ques, mar­ci­a­nes i, és clar, va veure la novel·la del Qui­xot i li va encan­tar: un paio que se li’n va l’olla i que veu que els molins són gegants i amb una comi­ci­tat tan absurda i pro­funda... És jus­ta­ment el seu rot­llo. Va mun­tar un guió i fa 25 anys la va inten­tar rodar. Però lla­vors tot li va anar en con­tra. Se li van inun­dar el lloc on volia rodar, el desert de Las Bar­de­nas, on només plou un cop cada mil anys! Ara s’hi ha tor­nat a posar i ha fet una pel·lícula que és icònica per si mateixa.

Va ser una pas­sada. Ens vam com ena­mo­rar. Ell es des­co­llo­nava amb mi. De vega­des estàvem rodant i li havien de dir: “Gilliam! Que se’t sent, collons!” Perquè no parava de riure. Jo tinc un paper petit, el d’un con­vers que fa veure que és cristià, però a qui enxam­pen resant a Al·là sobre una estora i ha de dis­si­mu­lar. Li vaig pre­gun­tar si això ho havia de fer una mica rea­lista: “No! –em va dir–. Estil Monty Pyt­hon!” És a dir, molt pas­sat, exa­ge­rat, his­triònic. L’estil Monty Pyt­hon és un estil que també fa pen­sar en els pas­to­rets, en els Come­di­ants, en aquest tea­tre popu­lar i de car­rer, una mica de circ. I ell és una mica així. Exces­siu per tot arreu. Al film hi sur­ten màsca­res de la Patum, una mena de foguera de Sant Joan amb tota mena d’objec­tes, la lluna dels Come­di­ants, coses del folk­lore basc... És un sonat, un geni, un direc­tor que sem­bla que faci circ, molt enèrgic i a qui li agrada riure i, alhora, té una mirada molt pro­funda.

És curiós, perquè en tea­tre gai­rebé sem­pre he fet comèdia però, en canvi, en cinema, no sé per què, n’he fet poca. La gent de Vila­nova i la Geltrú, que em conei­xien de fer el burro des que era jove, fent els pas­to­rets i tea­tre pel car­rer, quan em veien a les pel·lícules fran­ce­ses se sor­pre­nien: “Hòstia, sem­bles un actor de cine i tot!” I els fran­ce­sos, al revés. Quan van veure l’espec­ta­cle de tea­tre que vaig por­tar a París, em van dir: “Què fots, fent el capu­llo d’aquesta manera?” És un estil que en cinema deu ser més difícil d’apli­car. No és que el cinema francès sigui sem­pre més sobri. La gràcia de França és que allà fan de tot. Peró sí que és veri­tat que hi fun­ci­ona el cinema d’autor. Estic acos­tu­mat a tre­ba­llar amb direc­tors o direc­to­res que han escrit el guió, tenen tota la pel·lícula al cap, el to de cada escena... Els ame­ri­cans, en canvi, tre­ba­llen molt a par­tir de la pro­ducció: tenen un guió, un pro­duc­tor se’l queda i el vol tirar enda­vant sense ni tan sols saber qui en serà el direc­tor. Per a ells això és menys relle­vant i poden ser inter­can­vi­a­bles.

L’Alice [Alice Rohrwac­her, la direc­tora] és una crac. Fa un cinema out­si­der, ben lluny de l’esta­blish­ment. Viu al camp, està fora dels cir­cuits, i el que ha fet ha estat una pel·lícula molt política sense par­lar de política. Parla d’un grup de cam­pe­rols que viuen en un lloc aïllat amb un règim medi­e­val i que no s’han assa­ben­tat de l’arri­bada del capi­ta­lisme i de l’estat del benes­tar. Però s’hi rebel·len, des­co­brei­xen el gran engany i mar­xen a la ciu­tat, i allò que tro­ben és encara pit­jor. I diver­tit. Jo soc un dra­paire, casat amb una de les cam­pe­ro­les emi­gra­des a la ciu­tat i que parla italià amb accent de Vila­nova. És un film molt pro­fund, molt humà, molt essen­cial, amb un per­so­natge cen­tral, en Laz­zaro, que no l’inter­preta un actor, sinó un per­so­natge real, l’únic del poble on vam rodar que no va anar al càsting per sor­tir a la pel·lícula. Però l’Alice el va veure pel car­rer, va par­lar amb ell, i era un paio espe­cial, amb una mirada increïble. Et mira i et des­arma. És un tros de pa, i a la pel·li fa exac­ta­ment aquest per­so­natge. Tot és fruit de l’Alice. És intel·ligent, cari­nyosa, amb una sen­si­bi­li­tat i una gràcia bru­tals. Ha estat una tro­ba­lla. És curiós: de vega­des em pre­gun­ten amb quin direc­tor vol­dria o on vol­dria tre­ba­llar, i mai no sé què dir perquè soc molt poc cinèfil.

De debò! Soc un patata, és una cosa exa­ge­rada! Hi ha gent que s’ho ha mirat tot i que coneix tot­hom. Però jo, el que m’ha pas­sat, és que des que vaig començar m’he anat tro­bant amb direc­tors que ningú no conei­xia, amb pri­me­res pel·lícules com aquesta de l’Alice, que han aca­bat sent gent que sor­pre­nen, que et fan des­co­brir coses. M’ha pas­sat també amb la Neus Ballús. Ara he estat amb ella dos mesos al Sene­gal i hem rodat hem rodat la seva pri­mera ficció, Staff Only.

Ha estat molt maco. Amb mig equip català i mig equip sene­galès. També hi havia xilens, bra­si­lers, de tot. Érem qua­tre actors pro­fes­si­o­nals i la resta, ama­teurs. A mi m’encanta això: soc molt d’inter­ve­nir i de xer­rar i es crea un clima espe­cial entre uns i altres, tots apre­nem. Tin­drem sor­presa, amb aquesta pel·lícula. És un viatge que fa una nena de 18 anys i el seu germà a l’Àfrica. Jo inter­preto el seu pare, un paio que està sepa­rat i tre­ba­lla allà orga­nit­zant sor­ti­des per a turis­tes. Ella hi té mala relació, no vol anar-hi, i un cop allà la relació es va bellu­gant amb tot el que tro­ben, amb el món africà.

És ter­ri­ble. Han tom­bat la taxa per a l’audi­o­vi­sual, i TV3 tam­poc no pot pro­duir res. Jo tinc sort, que puc anar a fora a tre­ba­llar. Ara, també et diré que soc cone­gut per aga­far les pel·lícules més mal paga­des [riu]. Però tot i així, em paguen. La veri­tat és que la situ­ació és tràgica, a Cata­lu­nya. Pel 155 i perquè el cinema mai no ha estat con­si­de­rat un sec­tor estratègic. Com si això fos una indústria de fer mit­jons, quan és clau per a una cul­tura. Això els fran­ce­sos ho tenen molt més clar.

Per als fran­ce­sos, el cinema no és una indústria d’anar a fotre pel·lícules per gua­nyar alguns calés i ja està. No, no. Són cons­ci­ents que genera pen­sa­ment, i que ense­nya a tot el món quin país i quina soci­e­tat són. Et posaré un exem­ple: Uni­france, un ens que fun­ci­ona amb diner públic i que es dedica a pro­mo­ci­o­nar el cinema francès fora de les fron­te­res de França. Els paios con­tro­len qui­nes pel·lícules s’han comer­ci­a­lit­zat fora del país, i lla­vors orga­nit­zen durant quinze dies en un hote­larro de París una tro­bada de peri­o­dis­tes que venen de tot el coi de món. Els por­ten allà, i fan des­fi­lar davant d’ells el direc­tor, els actors, les actrius... Tot allò que dema­nin. Això fa que quan s’estrena la pel·lícula en aquells països, els peri­o­dis­tes ja n’hagin par­lat i ja s’hagi gene­rat un interès. I amb això estan venent França, la manera de viure i de pen­sar. I també els seus for­mat­ges, la seva moda, tot. I a con­ti­nu­ació, és clar, hi van les petro­li­e­res fran­ce­ses i els automòbils fran­ce­sos, i el que sigui. El cinema és un sec­tor que ser­veix per expli­car-se, i per exis­tir. Tenen clar que és una estruc­tura d’estat.

Aquí ja estàvem mala­ment abans, però amb el 155, amb el que ha pas­sat amb l’IVA de TV3, ha cai­gut tot. No hi ha aju­des. I sem­bla que això tant és. A Espa­nya, però a Cata­lu­nya també, les parau­les cul­tura i cinema s’han aba­ra­tit molt. Se’ls ha tret la dimensió i el pres­tigi que tenen. A Espa­nya, però aquí també, si algú diu que han donat 1 milió d’euros per a una pel·lícula, sents pel car­rer: “Un milió? Collons! Quin morro!” En canvi, donen molts més mili­ons de diner públic a la Renault o a qui sigui perquè faci més cot­xes, i a ningú li sem­bla mala­ment. A les grans mul­ti­na­ci­o­nals, el que vul­guin. En canvi, al cinema i al tea­tre, ai si els donen sub­ven­ci­ons! Caram, tu has vist algú al tea­tre que es faci ric perquè li han donat una mica de xava­lla per fer una obra? Es pensa que no passa res per dei­xar el tea­tre i el cinema sense diners, quan és un drama per a la cul­tura d’un país. Hi havia fuga de tècnics i actors cap a França, cap als Estats Units, cap a Angla­terra, i això ara s’ha agreu­jat.

Ara l’Albà. Vaig començar a fer tea­tre amb ell, ben jove­net. Abans, el Valtònyc, que s’ha hagut d’exi­liar. Al de la Polla Records, també l’han detin­gut perquè va dir una cosa que a l’època de Franco ja es deia. En canvi, hi ha grups de neo­na­zis que van amb pals i a cas­car la gent i no passa res. Els d’Espa­nya 2000 que van anar a casa de l’Oltra han que­dat absolts. Estem en un moment en què alguns volen tirar vui­tanta anys enrere, i espero que aquests es tro­bin al davant no només els inde­pen­den­tis­tes, sinó tota la gent que un dia es va creure que això era una democràcia i que si es vota una gent, aquesta gent ha gua­nyat i ha de poder gover­nar, en lloc d’estar a la presó o exi­li­ada. Estic con­vençut que d’aquí a trenta anys hi haurà uns quants que ani­ran a la presó i pas­sa­ran comp­tes pel que estan fent avui. Tenen volun­tat d’escla­far-nos. I encara resulta que els inde­pes, tots junts, els de l’arra­cada i els de cor­bata, tenen majo­ria, però en lloc de cele­brar la victòria, hi ha dub­tes i inde­cisió.

En una democràcia mínima­ment sana és impos­si­ble començar un pro­jecte de qual­se­vol cosa amb el paio que ha estat ele­git dins d’una presó o obli­gat a viure a l’estran­ger. El paio que ha estat ele­git, que l’ha votat la gent! Però això que és? Tin­drem feina, amb això. I hau­rem de començar per aquí. Jo, tot i que hi ha un cert des­encís i mol­tes renúncies per part del govern català (que no havíem de res­ti­tuir Puig­de­mont?), veig la gent desa­ni­mada però, alhora, amb la volun­tat de resis­tir.