‘À bout de souffle’
En Manuel Foraster em va ensenyar a estimar À bout de souffle molts anys després d’haver-la vist amb indiferència. De Jean-Luc Godard preferia altres pel·lícules. “Amb indiferència? No et va agradar?” Aquell dia em va semblar que el perdia d’amic. Potser l’havia vista massa jove. No ho sé. Potser va ser la música. El jazz no s’adapta el cine. El cine va, o anava, a vint-i-quatre imatges per segon, i el jazz o va més ràpid o va més lent. La gent no camina pel carrer a ritme de jazz, i a À bout de souffle, ell i ella caminen molt pel carrer. Els cotxes tampoc no circulen a compàs de jazz, i Jean Paul Belmondo va molt amb cotxe, ja des del principi, quan en roba un fent-li el pont. Després mata un home amb una pistola. Per què el mata? De jove, i ara em sembla que també, jo era un producte de l’existencialisme: m’agradaven els personatges torturats, de cap caigut sobre el pit i mirada de través, de molta activitat interior, observadors i autors de l’absurditat de la vida... Montgomery Clift, Marlon Brando i Paul Newman, tots sortits de l’Actor’s Studio, fàbrica d’existencials, interpretaven aquest paper als Estats Units. Richard Burton, Tom Curtenay i Peter O’Toole, a Anglaterra. Jean Paul Belmondo i Alain Delon, a França. Els actors de Bergman i el mateix Bergman, a Suècia... Potser Bergman era una altra cosa. M’ho hauré de rumiar. Vaig tornar a veure À bout de souffle per insistència de Manuel Foraster. Reunia totes les condicions perquè m’agradés. M’havien passat per alt quan es va estrenar. En Foraster estava enamorat de la Jean Seberg des que havia vist la pel·lícula per primer cop. En tenia un pòster a casa. Un dia em va conduir a un local que era mig bar i mig llibreria del carrer Joaquín Costa del Raval de Barcelona. Era propietat del fill que Jean Seberg havia tingut amb el novel·lista francès Romain Gary, tots dos morts per suïcidi. Me’l volia presentar. Volia que m’expliqués coses de la mare i de la seva pròpia vida: com va arribar a Barcelona, com aquí va redimir una prostituta lituana o ucraïnesa i s’hi va casar després d’episodis greus de alcoholisme i drogues. El cambrer ens va dir que no ens assegurava que aquell dia es presentés. No ho va fer. He sentit dir que al final se’n va anar de Barcelona. Potser cap a París, on Belmondo troba la Seberg venent diaris pels Camps Elisis... La Seberg semblava francesa, i era americana. Semblava que només havia de ser protagonista de pel·lícules transcendentals i en va fer de tots els gèneres. D’aquestes, no recordo que en Foraster me’n parlés. O me’n parlava? No li ho puc preguntar. Se m’ha mort. Belmondo i Delon: tot indicava que el primer havia de ser el seriós i l’altre, el frívol. Delon ho ha fet gairebé tot bé i Belmondo no n’ha encertat cap. Al final, al final de l’escapada, com la van titular aquí, el maten.