‘À bout de souffle’

En Manuel Foras­ter em va ense­nyar a esti­mar À bout de souf­fle molts anys després d’haver-la vist amb indi­ferència. De Jean-Luc Godard pre­fe­ria altres pel·lícules. “Amb indi­ferència? No et va agra­dar?” Aquell dia em va sem­blar que el per­dia d’amic. Pot­ser l’havia vista massa jove. No ho sé. Pot­ser va ser la música. El jazz no s’adapta el cine. El cine va, o anava, a vint-i-qua­tre imat­ges per segon, i el jazz o va més ràpid o va més lent. La gent no camina pel car­rer a ritme de jazz, i a À bout de souf­fle, ell i ella cami­nen molt pel car­rer. Els cot­xes tam­poc no cir­cu­len a compàs de jazz, i Jean Paul Bel­mondo va molt amb cotxe, ja des del prin­cipi, quan en roba un fent-li el pont. Després mata un home amb una pis­tola. Per què el mata? De jove, i ara em sem­bla que també, jo era un pro­ducte de l’exis­ten­ci­a­lisme: m’agra­da­ven els per­so­nat­ges tor­tu­rats, de cap cai­gut sobre el pit i mirada de través, de molta acti­vi­tat inte­rior, obser­va­dors i autors de l’absur­di­tat de la vida... Mont­go­mery Clift, Mar­lon Brando i Paul New­man, tots sor­tits de l’Actor’s Stu­dio, fàbrica d’exis­ten­ci­als, inter­pre­ta­ven aquest paper als Estats Units. Ric­hard Bur­ton, Tom Cur­te­nay i Peter O’Toole, a Angla­terra. Jean Paul Bel­mondo i Alain Delon, a França. Els actors de Berg­man i el mateix Berg­man, a Suècia... Pot­ser Berg­man era una altra cosa. M’ho hauré de rumiar. Vaig tor­nar a veure À bout de souf­fle per insistència de Manuel Foras­ter. Reu­nia totes les con­di­ci­ons perquè m’agradés. M’havien pas­sat per alt quan es va estre­nar. En Foras­ter estava ena­mo­rat de la Jean Seberg des que havia vist la pel·lícula per pri­mer cop. En tenia un pòster a casa. Un dia em va con­duir a un local que era mig bar i mig lli­bre­ria del car­rer Joaquín Costa del Raval de Bar­ce­lona. Era pro­pi­e­tat del fill que Jean Seberg havia tin­gut amb el novel·lista francès Romain Gary, tots dos morts per suïcidi. Me’l volia pre­sen­tar. Volia que m’expliqués coses de la mare i de la seva pròpia vida: com va arri­bar a Bar­ce­lona, com aquí va redi­mir una pros­ti­tuta litu­ana o ucraïnesa i s’hi va casar després d’epi­so­dis greus de alco­ho­lisme i dro­gues. El cam­brer ens va dir que no ens asse­gu­rava que aquell dia es pre­sentés. No ho va fer. He sen­tit dir que al final se’n va anar de Bar­ce­lona. Pot­ser cap a París, on Bel­mondo troba la Seberg venent dia­ris pels Camps Eli­sis... La Seberg sem­blava fran­cesa, i era ame­ri­cana. Sem­blava que només havia de ser pro­ta­go­nista de pel·lícules trans­cen­den­tals i en va fer de tots els gèneres. D’aques­tes, no recordo que en Foras­ter me’n parlés. O me’n par­lava? No li ho puc pre­gun­tar. Se m’ha mort. Bel­mondo i Delon: tot indi­cava que el pri­mer havia de ser el seriós i l’altre, el frívol. Delon ho ha fet gai­rebé tot bé i Bel­mondo no n’ha encer­tat cap. Al final, al final de l’esca­pada, com la van titu­lar aquí, el maten.