Una tetera sense te

La prosa neutra i àtona de John Williams funcionava bé a Stoner, la novel·la més coneguda de l’autor. L’estil desmenjat ajudava a explicar la vida d’un personatge infeliç i covard, en un llibre que va triomfar perquè s’ha llegit com una oda a la literatura. Empúries acaba de publicar Només nit, la primera novel·la de Williams, publicada el 1948. L’autor tenia 26 anys, però ja hi intuïm els trets característics de la seva obra.

Només nit explica la història d’un jove perdut i desanimat. Si a Stoner s’explicava la vida sencera d’un professor universitari, aquesta novel·la ocupa només un dia en la vida del seu protagonista. Arthur Maxley, el jove en qüestió, està traumatitzat per una experiència que va patir quan era un nen. El trauma marca la vida del jove i el sentit del llibre, però no l’explicarem perquè és l’única emoció que ens contagia la novel·la.

Escrita en una prosa impersonal i distant, Williams escriu un experiment narratiu que li permet veure què pot fer i fins on pot arribar amb la seva escriptura. Si no en coneguéssim l’autor, ens atreviríem a dir que aquesta és la primera novel·la d’un estudiant excel·lent d’una escola d’escriptura, que ha agafat la tècnica, però a qui falta la força.

Només nit és un llibre tècnicament ben resolt. Tot és a lloc, la trama ens manté atents i el final encaixa amb les expectatives dramàtiques que l’autor ha generat. Però llegint-lo no podem evitar pensar en aquell text de Katherine Mansfield en què diu que l’escriptor E.M. Forster no va mai més enllà d’escalfar la tetera: “Toqueu la tetera. Oi que està deliciosament calenta? Sí, però no hi ha te.”