Arts, mitologies i producció

Recordo que quan era molt jove, d’això fa gai­rebé cent anys, cir­cu­lava entre la cana­lla un lli­bre –ben enqua­der­nat, pro­ce­dent de les idees i edi­ci­ons de finals del XIX i prin­ci­pis del XX– titu­lat Física recre­a­tiva, en què s’expli­ca­ven al lec­tor les curi­o­si­tats de la nova i potent ciència i tec­no­lo­gia de base científica. El text i imat­ges feien referència a fenòmens i fets fins ales­ho­res con­si­de­rats mis­te­ri­o­sos o mira­cu­lo­sos, mos­trats, lla­vors, com a pro­ces­sos natu­rals (l’elec­tri­ci­tat i els seus ben­fets expli­ca­ven mol­tes d’aque­lles curi­o­si­tats). Perquè entre els nos­tres mes­tres n’hi havia de cap­da­van­ters, com el malau­rat peda­gog Fran­cesc Fer­rer i Guàrdia, ideològica­ment molt més pro­gres­sista que alguns dels cre­a­do­res de l’espa­nyola Ins­ti­tución Libre de Enseñanza (Julián Sanz del Rio i Fran­cisco Giner de los Ríos).

Tot això ve al cas per les noves pro­blemàtiques sobre les repre­sen­ta­ci­ons o presències for­mals que reves­tei­xen les arts actu­als. Les arts –les d’ara i les de sem­pre– són l’expressió de les angoi­xes, les neces­si­tats, les joies i les satis­fac­ci­ons que hom expe­ri­menta, però que no troba (o els poders esta­blerts li ho impe­dei­xen) la manera pre­cisa, con­creta, d’expres­sar. L’art és la plas­mació d’uns sen­ti­ments i sen­sa­ci­ons per­so­nals intrans­fe­ri­bles. El segle XIX en va dir einfühlung: les for­mes tran­si­ten i repro­du­ei­xen el que se sent sense que, tan­ma­teix, es puguin for­mu­lar amb mots pre­ci­sos inequívocs ni en fórmu­les matemàtiques trans­for­ma­bles en objec­tes con­crets d’allò que huma­na­ment resulta gai­rebé infor­mu­la­ble; no deba­des, a la part més sub­til de l’art con­tem­po­rani del segle XX se l’ha desig­nat “infor­ma­lisme” o “expres­si­o­nisme abs­tracte” (actu­al­ment traduïm l’expressió ale­ma­nya per ‘empa­tia’, perquè indica amb pre­cisió sen­tir en l’altre o veure plas­mats els sen­ti­ments pro­pis o ali­ens en quel­com exte­rior a nosal­tres, és dir: l’art).

De moment, només vull afe­gir que les mito­lo­gies clàssi­ques, en el segle XX les repre­sen­tem per mitjà de meca­nis­mes expli­ca­tius i/o de pro­ducció indus­trial. Del que no és pos­si­ble fer-ho així, en diem art.