Ordet

Hi ha pel·lícules que no cal presentar perquè tothom les ha vistes o n’ha sentit parlar. Ordet no l’ha vista ningú, o gairebé. És danesa, en blanc i negre i de Carl Theodor Dreyer. Ordet vol dir ‘la paraula’. Conté una resurrecció. La dona protagonista es mor de part i, mentre és vetllada entre dos canelobres de disseny perfectament danès, la nena de la casa recorre als serveis d’un parent que deambula pels paisatges parlant amb els arbres, amb les nuvolades i amb la roba estesa de les cases com si fos un profeta, com si fos un místic o com si fos Kierkegaard, amb parracs en comptes de levita. Aquest home, que de fesomia jo sempre trobo que és clavat al comentarista literari i escriptor Sergio Vila-Sanjuán, es presenta davant del cadàver. Prem la mà de la nena. Ara no recordo si diu unes paraules o es limita a pensar molt fort, però el resultat és que la dona obre els ulls. Després es belluga i es besa amb el seu marit. No dic fi perquè a la pel·lícula no figura la paraula fi ni cap altra. No hi ha crèdits, ni al davant ni al darrere. Si es vol saber qui l’ha dirigida o qui l’ha interpretada s’ha de recórrer a una enciclopèdia o a la base de dades IMBD, que ho diu tot de totes les pel·lícules.

Ordet és del 1955. Molts anys més tard, el minimalisme trobaria que Carl Theodor Dreyer ja se li havia avançat. També Lars von Trier, director igualment danès partidari dels anonimats. Fins i tot Ikea mobla la pel·lícula abans que l’empresa fos fundada a Suècia. A alguns la resurrecció d’Ordet els fa riure. A mi em fa plorar d’emoció i em fa pensar que una vegada has presentat una resurrecció ja ho pots fer tot, en cine. Ordet dona lliberat per fer el que es vulgui.

Les resurreccions són la substància del cine. No em refereixo a les que surten a les pel·lícules de Setmana Santa amb Jesucrist de protagonista. Marlon Brando mor tirotejat a Viva Zapata i surt tan tranquil i sense cap orifici a la pel·lícula següent. Qui diu Marlon Brando diu Lee Marvin, que és abatut, per dolent, a L’home que va matar a Liberty Valance, i després és un tros de pa beneït amb tota la molla i tota la crosta a La taverna de l’irlandès, també de John Ford. Per no parlar de tots els secundaris que et trobaves de nou fent de gàngsters o d’indis quan els havies donat per difunts a la pel·lícula de la setmana anterior. Sortíem del cine, i imitàvem el que havíem vist. Ens disparaven, i quèiem a terra. “M’has mort!”, exclamàvem, i ens tornàvem a aixecar. Un dia o altre, en la vida real, els actors es moren de debò. Mai definitivament. Engegues la televisió o vas a la filmoteca i te’ls tornes a trobar. El cine dels diumenges a la tarda ha estat tan hipnòtic i ha tingut el favor de les masses perquè fa creure en la resurrecció de la carn o, almenys, en la vida perdurable, més que els sermons de la missa del mateix diumenge al matí.