Fidel a la seva terra

Orhan Pamuk, Premi Nobel de Literatura 2006, s’ha mantingut sempre fidel a la seva terra i a les essències físiques i culturals que se’n deriven, i la història de La dona pèl-roja n’és una bona demostració pràctica. La part, diguem-ne més formal, arrenca el 1985. Cem Bey, el fill d’un farmacèutic dissident que abandona la família per tal d’estalviar i poder seguir estudiant, es posa a treballar ajudant un constructor de pous amb el mestre Mahmut. L’artesà estudia el terreny i decideix on excavar, cobra per dies i també té el repte d’endur-se una gran recompensa acompanyada d’una festa si al final troba aigua. Al costat del mestre, Cem descobreix la vida i desenvolupa una peculiar relació que es belluga a cavall del respecte i de la necessitat de buscar el reflex d’una figura paterna. En un dels moments de descans de la feina, el jove topa amb una misteriosa dona pèl-roja que el fascina.

Un final inesperat fa que tanqui la seva relació amb aquesta època concreta, però el mestre i la dona es converteixen en una presència constant en la seva vida, fins i tot quan es casa i es converteix en un empresari d’èxit. Les virtuts de Pamuk a l’hora d’abordar La dona pèl-roja són diverses i intenses. D’una banda, aquesta mirada delicada i amorosa a la tradició, a la manera de fer pous a l’antiga i a tota la filosofia que se’n derivava. Una narració deliciosa, plena de detalls, d’intuïcions, de meravelles. De l’altra, aquest joc íntim que el protagonista manté amb ell mateix i amb les seves vivències al llarg dels anys, una discussió plena de records, de contradiccions, de culpabilitats, d’esperances i de desitjos. I en un tercer pla narratiu, el Nobel turc aporta erudició i un farcit cultural intens gràcies a les aproximacions que fa a mites literaris occidentals com el d’Èdip, i orientals, com el de Rostam i Sohrab que explica el clàssic Shahnameh, lligats directament a les relacions paternofilials més aviat abruptes. Tres fils narratius i una novel·la captivadora.