Transfigura-cions de la naturalesa

Patricio Vélez és un artista capaç de transportar al dibuix, a la pintura i al gravat el sentit abstracte de la naturalesa, des d’una sensibilitat que gairebé podríem anomenar zen. Nascut a Quito el 1945, però familiaritzat amb Barcelona des dels anys seixanta i resident a la ciutat des del 1976, presenta per primer cop una retrospectiva de la seva obra a la Fundació Suñol. Sorprèn la coherència d’un artista que ha mantingut viva la memòria de les experiències de la més tendra infància a la natura i el paisatge, a la vall del riu Cinto enmig dels Andes, on es va recuperar d’una malaltia. El bosc, la llum, els territoris, els estrats, les illes, la seva pintura i els seus dibuixos podrien fer pensar en l’automatisme, però hi ha un control del gest, de la trama, de l’espai i de la superfície del paper.

Vélez treballa el concepte de l’espai tridimensional a través dels ratllats i els tramats, de la densitat dels negres estructurats en perfectes formes geomètriques enmig de ratlles de tinta que emplenen la superfície de formes orgàniques i apropen pintura i escriptura. Un ordre de l’espai pictòric que ve dels estudis d’arquitectura d’aquest artista viatger, que es va formar a Quito, Barcelona, Marsella i París. Mostra una sensibilitat que deixa entendre una admiració per l’arquitectura japonesa, especialment per l’arquitecte Kazuo Shinohara i la seva capacitat de reinterpretar la tradició gràcies a la construcció entesa com un sistema de signes d’estructura simbòlica. Aquest influx és visible a la sèrie Llúmina (2010-2011), que excel·leix en la presència de llum i ombres, claror i obscuritat, des d’una tramat d’ordre geomètric.

Les sèries d’obres anteriors es recreen en l’orgànic, com Pell de boa (1979-1982), una sèrie feta amb tremp d’ou damunt paper d’una subtilitat extrema, sobre el record d’una serp que va morir captivada i assassinada per un caçador. El seu rastre físic amb la pell i la seva memòria van crear aquesta sèrie, una de les que reflecteixen la sensibilitat de l’autor per la memòria, que pot ser tan subtil com el rastre d’una pluja, l’empremta de la humitat al bosc o la planimetria d’un territori llunyà. La sèrie de fotografies amazòniques realitzades entre el 1966 i el 2017 ajuden a entendre la densitat i la força que l’autor és capaç de veure en la natura.

Patricio Vélez. Las formas del tiempo. Fundació Suñol, Passeig de Gràcia, 98. Barcelona. Fins al 8 de setembre.