Transfigura-cions de la naturalesa

Patri­cio Vélez és un artista capaç de trans­por­tar al dibuix, a la pin­tura i al gra­vat el sen­tit abs­tracte de la natu­ra­lesa, des d’una sen­si­bi­li­tat que gai­rebé podríem ano­me­nar zen. Nas­cut a Quito el 1945, però fami­li­a­rit­zat amb Bar­ce­lona des dels anys sei­xanta i resi­dent a la ciu­tat des del 1976, pre­senta per pri­mer cop una retros­pec­tiva de la seva obra a la Fun­dació Suñol. Sorprèn la coherència d’un artista que ha man­tin­gut viva la memòria de les experiències de la més ten­dra infància a la natura i el pai­satge, a la vall del riu Cinto enmig dels Andes, on es va recu­pe­rar d’una malal­tia. El bosc, la llum, els ter­ri­to­ris, els estrats, les illes, la seva pin­tura i els seus dibui­xos podrien fer pen­sar en l’auto­ma­tisme, però hi ha un con­trol del gest, de la trama, de l’espai i de la superfície del paper.

Vélez tre­ba­lla el con­cepte de l’espai tri­di­men­si­o­nal a través dels rat­llats i els tra­mats, de la den­si­tat dels negres estruc­tu­rats en per­fec­tes for­mes geomètri­ques enmig de rat­lles de tinta que emple­nen la superfície de for­mes orgàniques i apro­pen pin­tura i escrip­tura. Un ordre de l’espai pictòric que ve dels estu­dis d’arqui­tec­tura d’aquest artista viat­ger, que es va for­mar a Quito, Bar­ce­lona, Mar­se­lla i París. Mos­tra una sen­si­bi­li­tat que deixa enten­dre una admi­ració per l’arqui­tec­tura japo­nesa, espe­ci­al­ment per l’arqui­tecte Kazuo Shi­no­hara i la seva capa­ci­tat de rein­ter­pre­tar la tra­dició gràcies a la cons­trucció entesa com un sis­tema de sig­nes d’estruc­tura simbòlica. Aquest influx és visi­ble a la sèrie Llúmina (2010-2011), que excel·leix en la presència de llum i ombres, claror i obs­cu­ri­tat, des d’una tra­mat d’ordre geomètric.

Les sèries d’obres ante­ri­ors es recreen en l’orgànic, com Pell de boa (1979-1982), una sèrie feta amb tremp d’ou damunt paper d’una sub­ti­li­tat extrema, sobre el record d’una serp que va morir cap­ti­vada i assas­si­nada per un caçador. El seu ras­tre físic amb la pell i la seva memòria van crear aquesta sèrie, una de les que reflec­tei­xen la sen­si­bi­li­tat de l’autor per la memòria, que pot ser tan sub­til com el ras­tre d’una pluja, l’empremta de la humi­tat al bosc o la pla­ni­me­tria d’un ter­ri­tori llunyà. La sèrie de foto­gra­fies amazòniques rea­lit­za­des entre el 1966 i el 2017 aju­den a enten­dre la den­si­tat i la força que l’autor és capaç de veure en la natura.

Patri­cio Vélez. Las for­mas del tiempo. Fun­dació Suñol, Pas­seig de Gràcia, 98. Bar­ce­lona. Fins al 8 de setem­bre.