La responsabilitat de l’editor

Qual­se­vol que hagués par­lat una estona amb Jaume Vall­corba sap que, tard o d’hora, en el decurs de la con­versa, l’enyo­rat edi­tor de Qua­derns Crema i Acan­ti­lado hau­ria aca­bat fent des­fi­lar el seu tema pre­di­lecte, la noció de la “cons­trucció d’un catàleg”. Per Vall­corba, la tasca d’un edi­tor era la cons­trucció d’un catàleg inde­pen­dent, digne, exi­gent, excel·lent, noble, dura­dor, tra­di­ci­o­nal i modern... Malau­ra­da­ment, en aquests moments sem­bla que la magnífica lliçó de Vall­corba ha donat els seus fruits només en alguns casos, que gai­rebé es poden comp­tar amb els dits d’una mà.

Des dels seus ini­cis, ara fa jus­ta­ment deu anys, Ade­si­ara Edi­to­rial s’ha esforçat a man­te­nir vigent la pràctica de l’autor de Nou­cen­tisme, medi­ter­ra­ne­isme i clas­si­cisme. Només un breu mirada al lloc web de l’edi­to­rial demos­tra que Jordi Raventós i el seu equip han bas­tit un catàleg sòlid, neces­sari, atrac­tiu i valuós. Com a mos­tra, podem citar les dues nove­tats que aca­ben de publi­car. En pri­mer lloc, acaba de sor­tir el nodrit volum de Poe­sia com­pleta d’Edward Tho­mas en una tre­ba­llada versió de Mar­cel Riera. I, en segon lloc, ens ha arri­bat Gas­par de la Nit d’Aloy­sius Ber­trand en l’ajus­tada tra­ducció de Paulí Are­nes i Sam­pera, espe­ci­a­lista en l’obra del poeta francès.

Es tracta de dos lli­bres impres­cin­di­bles que fa anys que hau­rien hagut d’estar a dis­po­sició dels lec­tors cata­lans. Però mal­grat l’inex­pli­ca­ble retard, els dos nous volums de la col·lecció de clàssics uni­ver­sals “D’ací i d’allà” ens arri­ben en un bon moment. La lec­tura d’Edward Tho­mas és indis­pen­sa­ble per a qual­se­vol per­sona que vol res­se­guir la tra­dició del rea­lisme líric des de Tho­mas Hardy. És una lec­tura fran­ca­ment enri­qui­dora que podrà ser­vir d’exem­ple per a molts poe­tes en exer­cici en aquests moments. L’aus­te­ri­tat de Tho­mas, l’auten­ti­ci­tat extrema de la seva veu callada, la seva reno­vada apre­hensió de la rea­li­tat, la seva tensió cons­tant entre forma i infor­ma­li­tat, són total­ment exem­plars i vigents. A més, el lli­bre apa­reix per com­me­mo­rar el cen­te­nari de la publi­cació pòstuma dels dar­rers poe­mes de Tho­mas, Last poems (1918).

Gas­par de la Nit, l’únic lli­bre que ha trans­cen­dit d’Aloy­sius Ber­trand, és un altre refe­rent indis­pen­sa­ble de la poe­sia moderna. Sabem que el poema en prosa modern arrenca direc­ta­ment de Ber­trand. Gas­par de la Nit ha pro­jec­tat la seva llarga ombra sobre el con­reu del poema en prosa en mans de cre­a­dors de la mag­ni­tud de Char­les Bau­de­laire i John Ash­bery, per citar l’alfa i l’omega de la tra­dició que recorre els segles XIX i XX. Cata­lu­nya, amb autors com J.V. Foix i Lluís Solà, també dis­posa d’una llarga i extra­or­dinària tra­dició de poe­mes en prosa, deu­tora, sens dubte, de Ber­trand.