Teatre poc convencional

La Sala Trono, la com­pa­nyia de tea­tre lide­rada per Joan Negrié i Oriol Grau, que durant l’any ja pro­grama a Tar­ra­gona tot un car­tell tea­tral de petit for­mat, con­tem­po­rani i arris­cat, ha orga­nit­zat ara, del 12 al 21 de juliol, la cin­quena edició del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Tea­tre de Tar­ra­gona (FITT). Una cita –va néixer sent bien­nal i a par­tir d’enguany serà anual– que té l’objec­tiu molt clar: apos­tar per noves dra­matúrgies. Aquest és un fes­ti­val amb autors i com­pa­nyies que s’esca­pen de modes i de con­ven­ci­ons. El seu direc­tor, Joan Negrié, diu que les pro­pos­tes d’aquesta edició “par­len de temes que ens són pro­pers, expli­cats d’una manera poc con­ven­ci­o­nal”.

Un total de quinze espec­ta­cles inte­gren el car­tell, amb com­pa­nyies de Cata­lu­nya, l’Argen­tina, el País Basc, l’Iraq, Angla­terra, França, Hon­gria i Madrid. El FITT s’inau­gu­rarà el 12 de juliol amb Cri­men y telón, de Ron Lalá, una de les com­pa­nyies de tea­tre con­tem­po­rani amb més pro­jecció inter­na­ci­o­nal, que pro­posa una paròdia de la precària situ­ació actual de les arts i de la cul­tura. Altres mun­tat­ges des­ta­cats seran Locus Amo­e­nus, de la com­pa­nyia cata­lana Atres­ban­des; Las muer­tes de los otros, del basc Fer­nando Mon­toya, i Mi hijo solo camina un poco más lento, d’Ivor Mar­ti­nic, una peça que va revo­lu­ci­o­nar la car­te­llera argen­tina i que arriba per pri­mer cop a Cata­lu­nya gràcies al FITT. Però, a part de la seva dimensió inter­na­ci­o­nal, el fes­ti­val també vol ser un apa­ra­dor del talent local i ha pro­gra­mat dos espec­ta­cles d’autors tar­ra­go­nins: Vaig ser pròsper, de Marc Chor­net, i A mi no me escribió Tenes­see Willi­ams, de Roberto G. Alonso. Les obres es repar­ti­ran en cinc esce­na­ris: el Metro­pol, el Tea­tre Tar­ra­gona, la Sala Trono-Armanyà, el Magat­zem i al Tea­tret del Ser­ra­llo.