Arxius de L’EXILI

EL PAPER DELS CASALS

Entre els documents inventariats fins ara, hi ha correspondència d’aquestes entitats, fitxes de socis, actes de les activitats, fotografies, il·lustracions i fins i tot àudios. Un material que permetrà als investigadors analitzar amb més detall el paper històric, cultural, social i fins i tot polític que han jugat aquestes entitats i, en general, l’exili català.

Són especialment colpidors els documents del final de la guerra del 36, just en el moment en què es va produir un gran èxode de refugiats republicans cap a la Catalunya Nord, França i l’Amèrica Llatina. Entre el material localitzat per Arxivers sense Fronteres, hi figura una carta de Lluís Companys tres mesos després de la fi de la guerra i ja exiliat a París. S’adreça al president del casal català de Buenos Aires, Jaume Lluró, i en la missiva Companys agraeix el donatiu de dos mil pesos argentins que ha fet la colònia catalana de Buenos Aires als refugiats catalans.

TESTIMONIS PER AL FUTUR

En la carta, redactada tot just després d’haver-se exiliat, hi fa fins i tot una referència al testimoni documental que hauria de fer arribar tot el que acabava de patir el país a les generacions futures: “Hem previst, amics meus, hem lluitat, callat, sofert... i no ho hem pogut evitar! Després, aquests últims moments dramàtics! Un dia es podran explicar, documentalment, els esforços i sacrificis de Catalunya.”

El paper que van jugar les colònies catalanes a l’exterior durant els mesos immediatament posteriors a la guerra també queda definit en documents com un telegrama de la delegació de la Generalitat a Londres dirigit al Casal Català de Buenos Aires, en què es demanava, a finals de gener del 1939, que les entitats catalanes a l’exterior organitzessin de manera urgent una col·lecta, i el posterior enviament de diners, per als milers de refugiats que en aquells moments –tot just creada la frontera pirinenca enmig d’una gran crisi humanitària que l’Estat francès va gestionar com ara proposen alguns líders europeus– es trobaven en camps de concentració fortament vigilats per la policia i els legionaris francesos, i on refugiats republicans catalans i del conjunt de l’Estat van haver de malviure en condicions pèssimes durant mesos i mesos.

AJUTS ALS REFUGIATS

Una de les personalitats catalanes que més es va moure per la situació dels refugiats va ser Pau Casals. El violoncel·lista i compositor també va emprendre el camí de l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Va anar a París, però amb l’ocupació nazi va marxar als Estats Units, tot i que mai va abandonar del tot Catalunya, amb estades a Prada de Conflent. Tot i tenir els béns confiscats per les autoritats franquistes, es va bolcar en l’ajut als refugiats atrapats als camps de la Catalunya Nord. Va aprofitar la seva influència internacional per captar fons de personalitats i organismes internacionals, amb els quals intentava treure refugiats dels camps d’internament i millorar les condicions de vida dels que havien hagut de deixar el seu país sense recursos per tirar endavant.

També va recórrer a les colònies catalanes de l’Amèrica Llatina. En una carta escrita des de Prada de Conflent el 1939, agraïa les aportacions del casal de Buenos Aires, els demanava que continuessin organitzant més enviaments i descrivia la situació als camps de refugiats com d’extrema gravetat. “Impossible de dir-vos o descriure-us la situació que s’hi ha creat. Jo no puc fer més i necessito que se m’ajudi. Em passo la vida escrivint i enviant el que tinc i el que no tinc i cada dia em trobo més ofegat”, confessava.

Tot i tenir el seu patrimoni confiscat per les autoritats franquistes, es calcula que Pau Casals va aconseguir fer arribar 140.000 francs als catalans exiliats a través de les aportacions que ell personalment va aconseguir tot batallant amb entitats i organismes catalans i internacionals.

LA VIDA A L’EXILI

Però el gros de la documentació inventariada en el projecte dels casals catalans d’Arxivers sense Fronteres dona testimoni, sobretot, del dia a dia dels exiliats anònims a l’Amèrica Llatina. “Molts documents deixen testimonis de persones que arribaven tot fugint de la guerra i de la misèria, i s’hi mostra el suport i la solidaritat dels que ja vivien en aquells països cap als nouvinguts, que sovint ho feien en una situació molt precària”, explica Núria Carreras, presidenta d’Arxivers sense Fronteres. Les entitats catalanes a l’exterior tenien diferent naturalesa. Algunes se centraven en activitats socials i culturals, amb agrupacions de cant coral i l’organització de jocs florals i altres activitats literàries; d’altres tenien com a objectiu donar suport als catalans sense recursos en aquell país i un tercer grup es caracteritzaven per un accent més polític.

A Cuba convivien el Centre Català de l’Havana, molt implicat a favor del català i de la causa de la República Catalana, i la Societat de Beneficiència de Naturals i Descendents de Catalunya, entitat creada dècades abans per tal de donar ajuda urgent als catalans emigrats a Cuba que es trobaven en situació precària. Un dels presidents del Centre Català de l’Havana va ser Josep Conangla i Fontanilles, col·laborador de Macià i un dels redactors de la constitució provisional catalana l’any 1928. El centre havia d’acollir durant la dictadura de Primo de Rivera Francesc Macià i altres exiliats polítics amb la intenció de formar una assemblea constituent de la República, un paral·lelisme amb l’actual espai lliure de Brussel·les, on es treballa amb la idea de crear un Consell de la República amb la intenció d’avançar des de l’exterior en la creació d’estructures republicanes i incidir en els organismes internacionals en coordinació amb la Generalitat des de l’interior del país.

La Societat de Beneficència de Cuba, en canvi, feia una tasca de suport social. Entre els documents analitzats en aquest organisme, s’hi han trobat les fitxes i els tràmits realitzats per catalans, o descendents, que havien emigrat a Cuba amb l’objectiu de progressar econòmicament, però que no ho van aconseguir. “Els donaven menjar, o un petit ajut econòmic per a l’habitatge, perquè hi va haver molts catalans que no se’n van sortir i que van patir molta misèria en la seva fugida a Cuba; no tot van ser indians que feien diners i tornaven com a triomfadors”, explica Núria Carreras. Just ara s’estan digitalitzant els llibres d’associats de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya, i el pas següent serà fer el buidatge d’aquestes llibres que, possiblement, donarà més informació com d’on venien, quants homes i dones, entre d’altres. Entre els sol·licitants d’ajust, els cooperants han trobat l’anarquista Joaquim Aubí, de l’any 1940.

AGRAÏMENT ALS PAÏSOS

D’altres, però, se’n sortien i s’establien definitivament al país d’acollida. “A les cartes que hem trobat hi ha molts agraïments cap als països que els han acollit. L’exili és prou dur perquè de sobre arribis i et trobis que el país on vas et tanca les portes, com els passa ara als sirians”, explica Carreras. “Mèxic va ser un dels països que més suport va donar als exiliats. A mitjans dels anys 40 els va donar la nacionalitat, cosa que els va permetre refer les seves vides més fàcilment.”

El projecte ja ha enllestit l’inventari del casal de l’Uruguai, està treballant en els de Mèxic i Cuba i reprendrà pròximament el de l’Argentina. Però el projecte inclou continuar treballant en els de la resta de l’Amèrica Llatina, en quatre de l’Estat francès que ja han estat visitats i es vol fer els primers passos amb París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, Perpinyà i probablement Brussel·les. Els voluntaris d’AsF fan primer una prospecció tècnica, i després deixen en mans d’arxivers locals que en alguns casos reben ajut dels cooperants o de la mateixa entitat la feina de fer l’inventari i la digitalització de tots els documents. Després, els inventaris i les imatges digitals de la documentació tractada s’entreguen a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que és qui s’encarrega de fer-ho accessible als investigadors o els ciutadans particulars que ho desitgin, perquè la memòria de l’exili estigui a l’abast de tothom.