Te’n queda alguna, per al setembre?
Els meus pares mai em van demanar les notes que treia. Si me’n quedava alguna per al setembre, simplement ja se sabia que hauria d’estudiar a l’estiu. Si treia un excel·lent, és que la cosa havia anat bé, però tampoc es convertia en un motiu de joia familiar ni, encara menys, em trobava amb un regal de premi. El que sí que tenia clar és que en una discussió a taula no podia confondre la capital d’Àustria amb la de Txecoslovàquia; en creuar la frontera, no podia no entendre el francès o, quan feia números amb els descomptes de l’Spar, tot havia de quadrar. Si no era així, ja s’ho feien venir bé per demostrar-me que no estava a l’altura d’allò que s’esperava de mi. A la primera estupidesa, la norma era callar. Conversant amb gent de la meva generació, m’he adonat que no soc l’única que tenia una família on les coses funcionaven així. Els nostres eren pares que havien patit anys de dictadura i potser per això tampoc donaven gaire importància a les classificacions ni a les medalles. Els fets eren el que importaven. M’hi ha fet pensar Erri De Luca quan he topat amb una frase de Pèrdua i guany, un dels escrits del llibre de records El més i el menys, editat a Bromera: “Copes i medalles serveixen precisament per recordar el breu triomf, que desapareix amb la crònica del dia. Duren molt més les derrotes, que no necessiten el metall per quedar impreses.” Aquests dies els joves han hagut de fer els exàmens de final de curs. Només cal parar l’orella pel carrer per sentir les converses dels adolescents. “Per una dècima no m’han aprovat mates.” “Segur que suspenc, la tres i la quatre no tenia ni idea de què anaven.” “L’oral d’anglès puntua com la pràctica de classe?” Tot es converteix en una cursa d’obstacles sense tenir en compte si, en realitat, s’ha après alguna cosa. Quan feia classe a la universitat em vaig adonar que alguns dels meus alumnes que tenien més bon expedient eren, en realitat, els més sòmines. Treballava amb gent de quart i sí, en aquell punt de la carrera, s’havien adaptat perfectament al sistema d’avaluació: prenien apunts amb l’habilitat dels mecanògrafs dels anys trenta, responien amb la mateixa exactitud que els llibres, no posaven en dubte res del que se’ls havia dit. Eren ideals. Fins i tot lliuraven els treballs enquadernats pulcrament i alguns hi afegien un dibuixet. No estic exagerant. Ara bé, quan tocava escriure alguna cosa que se sortís de les línies pautades, tots aquells excel·lents es convertien en medalles de disfressa de xèrif. No tenien cap valor. Potser havien après de memòria els noms dels exponents del new journalism, però no tenien la base per fer un bon redactat. Quina importància té, en el temps de Google, lluir una memòria de lloro? Potser per treure un 10, però, per alguna cosa més?
