Te’n queda alguna, per al setembre?

Els meus pares mai em van dema­nar les notes que treia. Si me’n que­dava alguna per al setem­bre, sim­ple­ment ja se sabia que hau­ria d’estu­diar a l’estiu. Si treia un excel·lent, és que la cosa havia anat bé, però tam­poc es con­ver­tia en un motiu de joia fami­liar ni, encara menys, em tro­bava amb un regal de premi. El que sí que tenia clar és que en una dis­cussió a taula no podia con­fon­dre la capi­tal d’Àustria amb la de Txe­cos­lovàquia; en cre­uar la fron­tera, no podia no enten­dre el francès o, quan feia números amb els des­comp­tes de l’Spar, tot havia de qua­drar. Si no era així, ja s’ho feien venir bé per demos­trar-me que no estava a l’altura d’allò que s’espe­rava de mi. A la pri­mera estu­pi­desa, la norma era callar. Con­ver­sant amb gent de la meva gene­ració, m’he ado­nat que no soc l’única que tenia una família on les coses fun­ci­o­na­ven així. Els nos­tres eren pares que havien patit anys de dic­ta­dura i pot­ser per això tam­poc dona­ven gaire importància a les clas­si­fi­ca­ci­ons ni a les meda­lles. Els fets eren el que impor­ta­ven. M’hi ha fet pen­sar Erri De Luca quan he topat amb una frase de Pèrdua i guany, un dels escrits del lli­bre de records El més i el menys, edi­tat a Bro­mera: “Copes i meda­lles ser­vei­xen pre­ci­sa­ment per recor­dar el breu tri­omf, que des­a­pa­reix amb la crònica del dia. Duren molt més les der­ro­tes, que no neces­si­ten el metall per que­dar impre­ses.” Aquests dies els joves han hagut de fer els exàmens de final de curs. Només cal parar l’ore­lla pel car­rer per sen­tir les con­ver­ses dels ado­les­cents. “Per una dècima no m’han apro­vat mates.” “Segur que sus­penc, la tres i la qua­tre no tenia ni idea de què ana­ven.” “L’oral d’anglès pun­tua com la pràctica de classe?” Tot es con­ver­teix en una cursa d’obs­ta­cles sense tenir en compte si, en rea­li­tat, s’ha après alguna cosa. Quan feia classe a la uni­ver­si­tat em vaig ado­nar que alguns dels meus alum­nes que tenien més bon expe­di­ent eren, en rea­li­tat, els més sòmines. Tre­ba­llava amb gent de quart i sí, en aquell punt de la car­rera, s’havien adap­tat per­fec­ta­ment al sis­tema d’ava­lu­ació: pre­nien apunts amb l’habi­li­tat dels mecanògrafs dels anys trenta, res­po­nien amb la mateixa exac­ti­tud que els lli­bres, no posa­ven en dubte res del que se’ls havia dit. Eren ide­als. Fins i tot lliu­ra­ven els tre­balls enqua­der­nats pul­cra­ment i alguns hi afe­gien un dibui­xet. No estic exa­ge­rant. Ara bé, quan tocava escriure alguna cosa que se sortís de les línies pau­ta­des, tots aquells excel·lents es con­ver­tien en meda­lles de dis­fressa de xèrif. No tenien cap valor. Pot­ser havien après de memòria els noms dels expo­nents del new jour­na­lism, però no tenien la base per fer un bon redac­tat. Quina importància té, en el temps de Goo­gle, lluir una memòria de lloro? Pot­ser per treure un 10, però, per alguna cosa més?