Lleialtat i república

En molt poques oca­si­ons he pogut veri­fi­car que el més deter­mi­nant de tota expressió és l’adjec­tiu. És en l’adjec­tiu que hi ha tota la força i intenció del subs­tan­tiu, que és vague i imprecís. Obvi, estic par­lant d’un subs­tan­tiu intan­gi­ble: lle­ial­tat. Què és la lle­ial­tat? Què vol dir o sig­ni­fi­car aquest mot que sem­bla tan noble i sublim? Doncs molt de compte!, és un mot que s’omple res­pecte de l’adjec­tiu; l’adjec­tiu és el que el qua­li­fica i li dona sen­tit. Lle­ial­tat per a què? A qui? El mot, tan­ma­teix, res­sona com sub­missió, sub­jecció, feu­da­lisme, abso­lu­tisme, par­ti­disme, per­so­na­lisme. El tro­bem al vell poema cas­tellà del Can­tar del mio Cid: s’hi diu expres­sa­ment, amb uns mots, però, que sem­blen nets d’intenció: “Quin bon vas­sall si hi hagués un bon Senyor!” En aquesta expressió, que sem­bla tan noble, s’hi glo­ri­fica i exalta el vas­sa­llatge, que una per­sona lliure mai accep­tarà.

Lle­ial­tat, tan­ma­teix, a què s’adiu i a què s’atri­bu­eix? A qui en sigui cre­di­tor. Pel cas que aquí esbri­nem, pel cas nos­tre, volem lle­ial­tat repu­bli­cana: que el matís de la lle­ial­tat sigui el repu­blicà, aquell que es refe­reix a les qüesti­ons que afec­ten tots els que vivim en un deter­mi­nat indret, tots els que, de moment, en diem ciu­ta­dans.

He obser­vat que entre els mafi­o­sos, gent de mal viure i lla­dre­gots, és gai­rebé sagrada la lle­ial­tat. Entre aquesta basòfila humana, la lle­ial­tat és el prin­cipi màxim de con­fiança entre si. Nosal­tres no anem per aquest camí: la lle­ial­tat la dema­nem per a la causa del benes­tar i el res­pecte gene­ral per tots els humans. No es tracta d’una lle­ial­tat per a uns i/o a una llei –la que es vol­dria enten­dre com la base de la lle­ial­tat– puni­dora per als altres, els que no són del clan. Sèneca –que no és gaire bon exem­ple de la lle­ial­tat subs­tan­tiva perquè la va decan­tar vers l’adjec­tiu en els seus pro­pis afers (enri­quir-se) i en l’obediència al seu dei­xe­ble Neró (el Cèsar)– pre­cisa, refe­rit a les abe­lles, que el que ha de ser bo és el pro­ducte (la mel) sense dife­ren­ciar ni com ni qui hi ha con­tribuït. Lle­ial­tat repu­bli­cana, doncs.

La història de la huma­ni­tat n’és plena, de dife­rents lle­ial­tats: unes inútils (la lle­ial­tat d’Ifigènia pel seu pare), d’altres excel·lents o heroi­ques (els Hora­cis, a la república romana, o Bac de Roda, el 1713, per la causa cata­lana). Lle­ial­tat sí, si s’entén pel bene­fici de la comu­ni­tat, per la cosa pública (la república) de tots.

La lle­ial­tat només és vàlida quan no implica sub­missió ni obediència cega.