Vida als afores

El nou títol de Josep Maria Esquirol continua construint la seva “filosofia de la proximitat”. Segueix, doncs, El respirar dels dies (2009), el seu discurs sobre el temps, i La resistència íntima (2015), la reflexió sobre la manera de plantar cara al món devorador de la societat de consum, de la informació no garbellada i de la pressa patològica. Aquest té un títol ben suggeridor, i un subtítol que, lluny de ser presumptuós –“assaig sobre la vida humana”–, em sembla que delimita molt bé l’ambició del treball. D’entrada, Esquirol comença bandejant el concepte de paradís i abraça el d’afores. Als afores, “el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més”. El coneixement pregon de la intempèrie en què ens trobem ens fa més conscients de la naturalesa pròpia. Cerquem empara –un concepte que el llibre anterior desenvolupava àmpliament–. I, d’altra banda, quina força que té un gest de generositat! Aquí el pensador encunya el concepte “sentir intel·ligent”, que corregeix el d’“intel·ligència sentent”, de Zubiri. Una consecució que es deriva d’aquest és la de “replec del sentir”, que “no es tradueix en més agudesa sensitiva, sinó en més vulnerabilitat i més capacitat de rebre i de ser ferit”.

Si la claredat és la cortesia del filòsof, com volia Ortega, Esquirol resulta extremament cortès. Més enllà d’això, la seva prosa és magnífica. Té gravetat i pes literari. Fixeu-vos, per exemple, en la bellíssima narració de la trobada entre Sant Francesc d’Assís i Zaratustra, que, de fet, recrea, tot duent-lo força més enllà, un capítol de la cèlebre obra de Nietzsche. “L’ànima gran és l’ànima pobra”: la que té capacitat de donar i, doncs, d’estimar. Que difícil que és contenir en un article tan curt una reflexió tan ben desplegada com aquesta!