Vida als afores

El nou títol de Josep Maria Esqui­rol con­ti­nua cons­truint la seva “filo­so­fia de la pro­xi­mi­tat”. Segueix, doncs, El res­pi­rar dels dies (2009), el seu dis­curs sobre el temps, i La resistència íntima (2015), la reflexió sobre la manera de plan­tar cara al món devo­ra­dor de la soci­e­tat de con­sum, de la infor­mació no gar­be­llada i de la pressa patològica. Aquest té un títol ben sug­ge­ri­dor, i un subtítol que, lluny de ser pre­sumptuós –“assaig sobre la vida humana”–, em sem­bla que deli­mita molt bé l’ambició del tre­ball. D’entrada, Esqui­rol comença ban­de­jant el con­cepte de paradís i abraça el d’afo­res. Als afo­res, “el mal és molt pro­fund, però la bon­dat encara ho és més”. El conei­xe­ment pre­gon de la intempèrie en què ens tro­bem ens fa més cons­ci­ents de la natu­ra­lesa pròpia. Cer­quem empara –un con­cepte que el lli­bre ante­rior desen­vo­lu­pava àmpli­a­ment–. I, d’altra banda, quina força que té un gest de gene­ro­si­tat! Aquí el pen­sa­dor encu­nya el con­cepte “sen­tir intel·ligent”, que cor­re­geix el d’“intel·ligència sen­tent”, de Zubiri. Una con­se­cució que es deriva d’aquest és la de “replec del sen­tir”, que “no es tra­du­eix en més agu­desa sen­si­tiva, sinó en més vul­ne­ra­bi­li­tat i més capa­ci­tat de rebre i de ser ferit”.

Si la clare­dat és la cor­te­sia del filòsof, com volia Ortega, Esqui­rol resulta extre­ma­ment cortès. Més enllà d’això, la seva prosa és magnífica. Té gra­ve­tat i pes lite­rari. Fixeu-vos, per exem­ple, en la bellíssima nar­ració de la tro­bada entre Sant Fran­cesc d’Assís i Zara­tus­tra, que, de fet, recrea, tot duent-lo força més enllà, un capítol de la cèlebre obra de Nietz­sche. “L’ànima gran és l’ànima pobra”: la que té capa­ci­tat de donar i, doncs, d’esti­mar. Que difícil que és con­te­nir en un arti­cle tan curt una reflexió tan ben des­ple­gada com aquesta!