“El nostre lema és deixar testimoni del que som”
El 2010, Judit Pujadó i Xavier Cortadellas van crear Edicions Sidillà i l’any següent publicaven el primer llibre: Tombes i lletres, un homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors dels Països Catalans, escrit per diversos autors. Pujadó i Cortadellas venien del món del llibre i del periodisme, però fins a aquell moment no havien tingut la seva pròpia editorial. “Estàvem enfadats perquè teníem escriptors, poetes i pensadors i no hi havia ningú que fes aquella feina”, explica Xavier Cortadellas. A continuació, van publicar un altre llibre, de temàtica local, sobre les llegendes de les Gavarres, i de seguida es van posar també el repte d’editar narrativa de ficció. Aquest doble vessant l’han mantingut fins avui: publiquen un llibre de narrativa a l’any, com a mínim, també traduccions i llibres divulgatius prenent com a referència els Països Catalans. “De narrativa trobem poca cosa que ens agradi, només allò que estem del tot convençuts que val la pena assumir-ne el risc; la nostra experiència és que costa de vendre.” En canvi, els llibres divulgatius (Els pobles perduts, Els jocs retrobats, 33 cròniques de la Catalunya juganera, Microcatalunya, un viatge pels pobles més petits o Amunt! Les festes de l’arbre als Països Catalans) són una constant i s’han acabat convertint en un dels signes d’identitat del segell. “El nostre lema és deixar testimoni del que som”, diu Cortadellas. “Ara estem a punt de llançar una aposta de risc, la història de la cuina catalana i occitana de l’escriptor Vicent Marqués, de deu volums i amb monografies magnífiques sobre cada plat. El fem després de veure la contradicció de tenir un savi com ell capaç de fer una obra que cap altre país té i que, en canvi, encara no hagi tingut una sortida editorial.”
“Si fes estudis de mercat, potser ho deixaria córrer”
Pilar Blasco Prim (Sant Feliu de Guíxols, 1954) és advocada, periodista i ex-política. També és autora de la novel·la Cafè amarg i del recull de relats Tanta innocència. Però ja fa temps que li ballava pel cap –i sobretot pel cor– fundar una editorial que pogués donar sortida a les noves veus d’autors catalans. I ara ha trobat el moment: Pilar Blasco acaba d’engegar l’editorial Trípode amb l’objectiu de “promocionar autors novells”: “Hi ha molt talent, molta gent que escriu molt bé, i si no l’ajudes una mica es pot perdre, perquè és molt difícil publicar sent un desconegut”, explica. Trípode es troba clarament al calaix de les microeditorials: el seu equip està format pel seu marit i per la seva filla, a més d’una persona externa que els ajuda amb la comunicació. “És totalment familiar; si no, suposo que les despeses no s’aguantarien. Tampoc no tenim un lloc físic, i ens trobem a casa o on convingui, per reduir les despeses al màxim”, explica.
“Sempre havia pensat que quan em jubilés crearia una editorial, perquè la literatura és el que m’apassiona. I ara ja no puc esperar més. Si el moment comercialment és bo o és una aventura, no ho sé. No he fet una anàlisi de mercat ni res de tot això. He fet el que m’apassiona”, explica l’editora, que reconeix que en el projecte hi ha tingut més a veure la passió que el negoci: “Si em dediqués a fer estudis de mercat, potser ho deixaria córrer.” “A la meva editorial, tot és molt intuïtiu. En una petita editorial et mous molt en uns paràmetres intuïtius”, afegeix la directora de Trípode. De moment, ha publicat una primera novel·la, El fum t’encega la mirada, d’Oriol Guilera Valls, que és el manuscrit que ha accelerat la creació de l’editorial. La seva previsió és publicar entre vuit i deu obres l’any, sempre en llengua catalana i donant prioritat a la novel·la i als contes literaris.
“Fem els llibres que les grans editorials no fan”
Marc Moreno està d’aniversari. A principis d’estiu es van complir cinc anys de la fundació de Llibres del Delicte, l’editorial especialitzada en novel·la negra catalana que va engegar i que ha mantingut tot sol. Durant aquest temps, ha publicat 31 títols, ha donat veu a nous autors i també ha atret alguns escriptors que admirava: Lluís Llort, Sebastià Bennasar, Margarida Aritzeta... “Estic molt satisfet. Vaig començar amb la incertesa de si ho aconseguiria, i comprovar que ja ha arribat molt lluny, que ja és un projecte sostenible, em fa sentir molt orgullós.”
Treballava com a periodista, però després de publicar la seva primera novel·la va decidir fer el pas i engegar el seu somni. “Quan la vaig publicar, vaig quedar decebut del suport de l’editorial i vaig descobrir que molts altres escriptors coincidien en la sensació que les editorials no els ajudaven prou.”
La seva trajectòria prèvia com a periodista free lance li va facilitar les coses: “Durant molts anys feia una revista, havia de contactar amb dissenyadors, correctors, impressors... i vaig veure que a l’hora de publicar llibres, no era gaire diferent.”
En aquests cinc anys, Moreno ha aconseguit teixir una xarxa d’escriptors de novel·la negra i, també, de lectors i bloguers que fan ressenyes i segueixen de prop les novetats de l’editorial. “És una de les coses que em fa sentir més orgullós: el lector confia en el meu criteri, en l’editorial, i saber que n’hi haurà centenars que de seguida aniran a buscar la novetat i la comentaran, és una passada.”
“Faig un tipus de llibre que les editorials grans no fan, ni s’hi fixen, però que hi ha lectors que busquen.” “Tinc la sensació –explica– de fer més d’artesà que d’editor, que cada llibre estigui tractat amb cura i aporti una visió nova.”
“Soc editor i noi dels encàrrecs”
Joan Rioné, de Tarragona, és actor i director teatral (de la companyia Genovesa Narratives Teatrals), gestor cultural, professor de teatre, escriptor, titellaire... I des de fa cinc anys, també és editor. El 2012 va fundar l’editorial Piscina, un petit oceà, especialitzada en llibres infantils i juvenils i en contes il·lustrats; encara que no sempre, perquè Rioné reivindica els textos per a canalla sense imatges: “Vivim en una voràgine visual que ens aclapara. La presència de la imatge en la literatura infantil és tan gran que de vegades en volem prescindir, com a provocació i com a reivindicació de la lletra nua”, diu. Ara acaba de publicar un títol que ataca de ple aquest punt, Visual i dits i nas i orelles i gust de cireres, en què participen 39 autors. “Sempre ens diuen que fem llibres estranys. Altres editorials són més conservadores. Aquest llibre no existiria si no fos per una microeditorial com aquesta. Com que els nostres interessos no són exclusivament comercials, ens podem permetre experimentar”, assegura. Precisament, signa el pròleg d’aquest llibre com a “Joan Rioné, editor i noi dels encàrrecs”: “Això ja diu molt que soc una editorial petita, perquè porto tots els processos. Estic sol, però tinc un equip de col·laboradors”, diu.
L’editorial i la companyia teatral “van de bracet”. Molts llibres publicats a Piscina, un petit oceà es porten al teatre, “alguns fins i tot abans de ser publicats”. Del teatre va néixer l’editorial: “Quan vaig decidir publicar els textos, ja no em vaig molestar a anar a buscar un editor. La gent de teatre estem acostumats a fer-nos-ho tot nosaltres.” I una cosa serveix per finançar l’altra: “El projecte teatral és el que m’ho finança tot”, reconeix. Publica dos o tres llibres l’any i ha estat reconegut amb diversos premis. L’editorial “és un sacrifici econòmic i de temps, però les satisfaccions són immenses”, afegeix.
