Els comtes d’Urgell, a Manhattan

Fa escas­sos dies, es va cele­brar a Bell­puig de les Ave­lla­nes (Os de Bala­guer) una jor­nada científica al vol­tant del panteó fune­rari dels com­tes d’Urgell, un con­junt de tres sepul­cres –un dels quals, doble– que durant diver­ses centúries va pre­si­dir l’església d’aquest mones­tir nogue­renc. Emperò, les tom­bes es van ven­dre –legal­ment– el 1906 i avui es con­ser­ven a The Clois­ters, a Nova York. La jor­nada es va orga­nit­zar apro­fi­tant el procés de digi­ta­lit­zació que pro­mou la Dipu­tació de Lleida, i que ha de cul­mi­nar amb la rea­lit­zació de repro­duc­ci­ons exac­tes que s’ins­tal·laran als buits que van dei­xar les tom­bes quan van mar­xar.

Sense ànim d’esta­bor­nir el per­so­nal amb dis­pu­tes his­to­ri­ogràfiques, sem­pre hi havia hagut dis­cus­si­ons sobre la iden­ti­fi­cació dels per­so­nat­ges enter­rats en aque­lles tom­bes. Però els dub­tes es van esvair el 1995, quan Fran­cesca Español va endreçar la qüestió i va asso­ciar el sepul­cre prin­ci­pal amb el comte Ermen­gol X, pro­mo­tor i finançador del con­junt fune­rari; la tomba doble, amb els seus pares, Àlvar I i Cecília de Foix; i el ter­cer sepul­cre, més sen­zill, amb el seu germà, el ves­comte Àlvar. Un panteó fami­liar, en defi­ni­tiva.

En canvi, la iden­ti­fi­cació que defensa The Metro­po­li­tan Museum of Art, la ins­ti­tució de la qual penja The Clois­ters, no res­pon a cap lògica funerària i està far­cida d’errors i con­tra­dic­ci­ons. Ja fa temps que el museu nova­iorquès hau­ria d’haver can­viat les car­tel·les de la sala i el text del seu web, però s’hi resis­tei­xen d’una manera absurda i inex­pli­ca­ble, segu­ra­ment per no con­tra­dir el que van defen­sar fa anys alguns dels seus con­ser­va­dors. I, no ens enga­nyem, per no voler accep­tar el que uns aborígens llu­nyans han escrit.

En qual­se­vol cas, si hom visita The Clois­ters o entra al seu web, tro­barà els sepul­cres mal iden­ti­fi­cats. La cosa té nas­sos perquè, a sobre que se’ns va des­pos­seir de quel­com nos­tre, ara hem de veure com ens can­vien la història i la rela­ten mala­ment a la resta del món. No es tracta només d’uns noms, va molt més enllà. Si hem de con­ti­nuar així, més val­dria que ens tor­nes­sin els sepul­cres ori­gi­nals, que ells es que­des­sin les rèpli­ques i que ens per­me­tes­sin expli­car la història a nosal­tres matei­xos.