Sota la mirada de la criada
La sèrie de moda, guanyadora de cinc premis Emmy l’any passat, és un malson distòpic i una metàfora sobre els perills de no veure a venir la retallada de llibertats
L’estrena, la primavera del 2017, de la sèrie El cuento de la criada (ara en emissió la primera temporada a Antena 3) va generar un intens debat per la seva cruesa i per l’oportunitat del seu missatge, just després de l’arribada al poder de Donald Trump i en plena polèmica per l’assetjament sexual contra actrius de Hollywood.
Es tracta d’una distopia basada en la novel·la del mateix títol que l’escriptora canadenca Margaret Attwood va publicar el 1985. Hi descriu un futur no gaire llunyà en què un grup d’extremistes religiosos seguidors literals de l’Antic Testament han aconseguit el poder i han reconvertit els Estats Units en una teocràcia anomenada Gilead (el nom d’un lloc bíblic fictici). Així, qualsevol persona que discrepi de la jerarquia establerta és eliminada. Ja en el primer capítol veiem tres persones acabades d’executar: un capellà catòlic, un metge avortista i un home gai.
patriarcat i fanatisme
Però sens dubte l’horror més indescriptible és el que pateixen les criades. En aquest futur distòpic hi ha poques dones que siguin fèrtils, i aquelles que ho són però que d’alguna manera han trencat les lleis de Gilead –enfrontant-se amb els principis del patriarcat absolut– són forçades a redimir-se fent de criades, la classe més oprimida de totes, que té com a única funció produir criatures per a l’elit governant. Per no tenir, no tenen ni identitat, ja que se les anomena en funció del nom del comandant a qui serveixen, o més ben dit, amb el nom del comandant que les usa.
La bellesa estètica de la sèrie contrasta amb la ferocitat del seu argument. Els colors, els silencis i les mirades, tant de la càmera com dels protagonistes, atorguen una aparença delicada al malson més terrible. Les criades vesteixen de vermell, per diferenciar-se de la resta de categories de dones: les “esposes”, que vesteixen de blau fosc; les “marthas”, que s’encarreguen del servei domèstic i que vesteixen de verd, i les “ties”, que vesteixen de marró fosc i són el rostre més cruel de Gilead, ja que adoctrinen sense escrúpols les criades i s’asseguren que compleixen les seves obligacions. Totes les dones, fins i tot les “esposes” tenen prohibit tenir diners i propietats, treballar més enllà de les responsabilitats que se’ls atribueixen i fins i tot llegir.
Però sens dubte allò que resulta més difícil de pair i que al mateix temps ens interpel·la a tots són les escenes retrospectives, en què veiem els protagonistes en la seva vida anterior a la fundació de Gilead. Veiem famílies i persones normals, que no van veure a venir allò que s’estava gestant, que no van poder reaccionar a l’augment de la intolerància i el fanatisme fins que ja va ser massa tard.
Guanyadora de nombrosos premis –cinc Emmy l’any passat i una vintena de nominacions per a enguany–, d’El cuento de la criada es poden extreure moltes conclusions, però segurament la més important és que no s’ha de donar mai la llibertat per garantida.