El rei del joc

El cine Clavé és una òptica, un res­tau­rant i l’ofi­cina d’un notari. El Serra, un bingo. El Modern, un local buit des que ha tan­cat el Zara. El Borràs, una sala d’expo­si­ci­ons. Aquests són els cines de la meva infan­tesa, situ­ats en dos car­rers de traçat seguit: la Ram­bla i la Riera. El Bro­adway de la ciu­tat. Només el Monu­men­tal pro­grama de vega­des pel·lícules –cada cop menys en bene­fici del tea­tre–, però al Monu­men­tal no hi anava mai: que­dava massa amunt i hi feien el mateix pro­grama que al Serra. Queda el Foment, en un car­rer trans­ver­sal. Pel seu caràcter de cen­tre par­ro­quial sem­blava que seria el pri­mer que tan­ca­ria i, en canvi, manté una pro­gra­mació de cine una mica difícil.

Al Serra s’hi pro­jec­ta­ven les grans pel·lícules. Al Clavé, les d’una cate­go­ria infe­rior; al Modern, les infan­tils, i al Borràs, les espa­nyo­la­des. Del Modern, ja en vaig par­lar en un altre arti­cle. Molt sovint, les pel·lícules del Clavé eren millors que les del Serra. Un mateix pro­gra­ma­dor ges­ti­o­nava tots els cines, i el seu cri­teri era una mica atra­bi­li­ari o induït per les grans pro­duc­to­res.

Al cos­tat del Serra hi havia un bar, l’Iluro, on la gent pre­nia un cafè abans d’entrar al cine. El bar encara hi és. L’altre dia, a mitja tarda, em vaig asseure en una de les cadi­res de la ter­rassa. Gent sola o en pare­lla entrava i sor­tia del bingo. Impos­si­ble ende­vi­nar si els que en sor­tien havien gua­nyat o havien que­dat escu­rats. Els juga­dors acos­tu­men a exer­ci­tar la impas­si­bi­li­tat, si les sumes són rao­na­bles. Quan el Serra era un cine, el senyor Ramon Roca, l’encar­re­gat, se situ­ava a la porta del car­rer. Conei­xia tots els que entra­ven, i els salu­dava: “Aquesta nit dis­fru­ta­ran.” La pan­ta­lla del cine Serra estava pro­te­gida per dos jocs de cor­ti­nes. El senyor Ramon, a la porta i després obser­vant la recap­tació a la taqui­lla, s’inflava de satis­facció com quan les cor­ti­nes es cor­rien. A la sor­tida, els espec­ta­dors feien la mateixa cara que ara els del bingo, tant hi feia la pel·lícula que hagues­sin vist. El senyor Ramon hi veia un motiu d’alarma: “La de la set­mana que ve sí que és boníssima.” La història del cine pot­ser es pot resu­mir en aquesta frase. La gent ence­nia un cigar­ret i s’enca­mi­nava cap a casa. És el mateix cigar­ret que ence­nen els juga­dors. Pot­ser l’empresa hau­ria de pen­sar a situar un senyor a la porta que els engresqués a tor­nar-hi: “Demà hi haurà més sort.”

El rei del joc es va estre­nar al Serra quan el senyor Ramon no es podia ima­gi­nar que seria una vapo­rosa pre­mo­nició. Hi sor­tien Steve McQueen, Ann-Mar­gret, Karl Mal­den i Edward G. Robin­son. No era gran cosa. “La de la set­mana que ve...” Del mateix gènere pre­fe­reixo L’home del braç d’or, d’Otto Pre­min­ger, amb Frank Sina­tra i Kim Novak, que feien al Clavé perquè era en blanc i negre.