Escapar-se de la vida

Kavafis deia que no hi ha cap nau que t’allunyi de tu mateix. Hi he pensat en rellegir Katherine Mansfield, aquella “pobra noia vinguda de les colònies” que, per poder ser ella mateixa i poder escriure sobre Nova Zelanda i sobre la gent que estimava, va anar a viure a Londres i a la Provença, i a diferents balnearis d’Itàlia i de Suïssa, un cop la malaltia la va guanyar. En aquesta vida hi ha persones com Mansfield a qui escau aquell vers de Kavafis, persones que, per poder-se quedar, primer se n’han d’anar. Avui, tenim la sort de poder llegir en català pràcticament tot el que va escriure: els Diaris, a L’Avenç (traduïts per Marta Pera) i Tots els contes, a Proa (traduïts per Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera). Hi ha, doncs, els contes de Felicitat i de La festa al jardí, les dues úniques obres que Mansfield va donar per bones; els d’En una pensió alemanya i Una mica infantil, que no va voler reeditar; els sis d’Un niu de tórtores amb els quinze que no va poder o no va saber o no va voler acabar. No tots són igual de bons. Pel·lícules i El canari m’han semblat massa obvis. Però a tots, també en aquests, hi podem aplicar el que escriu Aenone Fell al seu professor de cant a Un dia del senyor Reginald Peacock perquè Mansfield “ensenya el món a escapar-se de la vida”. Ella se n’escapava escrivint, centrant-se en la seva imbatible capacitat de detall i d’observació. Com Txèkhov, el seu mestre, sabia que en tot conte n’hi ha com a mínim dos. I que per escriure n’hi ha prou amb descriure i suggerir. Allò que voldríem dir que tregui el cap només un moment, com un esquirol en un bosc. He rellegit amb satisfacció Preludi, Felicitat, La mosca, Un matrimoni modern i A la badia. Un “ramat de bens saltironant”, passa per la badia de Crescent de matinada, “colgada sota una calitja blanca”, mentre tothom dorm. Tornarà a passar-hi la matinada vinent. I, potser, altres ovelles, altres pastors i altres gossos hi continuaran passant quan cap d’ells ja no hi sigui. “Res de llocs nous –ni de coses noves–. No em fan falta”, escriu en els seus Diaris.