LA VIDA ÉS UN FESTIVAL
Catalunya viu un auge de festivals musicals. Cada cop n’hi ha més –uns 400 actualment– i s’han convertit en l’eix principal del negoci musical català. Els promotors en són la clau
Mai no hi havia hagut tants concerts en viu a Catalunya com l’any passat, quan es va superar la xifra històrica dels 20.000, que van sumar 13 milions d’espectadors. I la facturació s’ha incrementat fins al 167 milions d’euros, una xifra que, segons l’Anuari de la Música 2018 –elaborat i presentat recentment pel Grup Enderrock i per l’Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC)–, s’equipara a la de fa quinze anys, abans de la crisi. Amb aquestes dades a les mans, també queda clar que el negoci musical català té un nom: festivals. A Catalunya se n’organitzen uns 400 a l’any. Hi ha un auge de festivals; “un boom”, diu Jordi Gratacòs, president de l’ARC, que fa que aquest sector s’emporti bona part de la facturació de la indústria musical.
Qui hi ha al darrere dels grans festivals? La immensa majoria estan en mans privades. De grans grups promotors, com Doctor Music i Live Nation, i de més petits (o més ben dit, de menys gegants, perquè els números econòmics amb els quals es mouen són ben alts), que assumeixen bona part del risc econòmic. Només a l’ARC hi estan associats una seixantena de promotors i de representants.
Doctor Music, una promotora creada per Neo Sala –president actual, tot i que fa dos mesos una empresa alemanya va adquirir dos terços de la companyia– va organitzar el 1996 el Doctor Music Festival a Escalarre. Se’l va considerar el primer macrofestival del país. Per al juliol de l’any que ve en preveu una reedició, al mateix prat de la vall d’Àneu. Entre aquest grup promotor i un altre, Live Nation, es reparteixen una part grossa del pastís de la música en viu a Catalunya, pel fet que treballen en exclusiva amb molts dels grans artistes internacionals. Live Nation, que és una multinacional, té al país el seu embrió en el català Gay Mercader, que va ser el primer a portar els Rolling Stones a Barcelona, pocs mesos després de la mort de Franco.
Tres en un
Els festivals se’ls reparteixen unes quantes promotores. Concert Studio en munta tres: el festival del Mil·leni i el Jardins de Pedralbes, a Barcelona, i des de l’any passat, el Festival Internacional de Música de Cambrils, del qual van agafar les regnes després que l’esdeveniment quedés penjant d’un fil per la detenció del fins aleshores promotor, Antoni Mas, per un presumpte delicte d’estafa piramidal de més de 200 milions d’euros. Entre els tres festivals, Martín Pérez, director de Concert Studio, suma enguany 169 concerts. Per ell, el finançament privat és imprescindible i creu que els festivals que sobreviuen gràcies als diners públics són un error i acabaran desapareixent: “És la meva opinió. Els festivals han de sobreviure buscant-se el seu propi finançament. Un festival requereix una infraestructura professional, no és un acte folklòric. No és un alcalde de poble que vol portar determinat artista amb els diners dels impostos municipals. Als festivals hi ha un equip professional al darrere”, diu Pérez, que destaca que els festivals, a més dels guanys que comporten a la zona on es munten, també aporten un fet que no es pot comptabilitzar econòmicament: el prestigi. Només al Jardins de Pedralbes que fa quinze dies va tancar la sisena edició, Concert Studio ha treballat amb un pressupost de 3,5 milions d’euros i sense ajuts públics: “Sense el patrocini privat seria absolutament inviable un festival com aquest, perquè la infraestructura és molt cara; és diferent quan muntes un festival en sales que ja existeixen i que disposen de l’equipament”, diu Martín Pérez. L’assistència, com l’any passat, haurà superat els 50.000 espectadors: “Mentre els festivals s’omplin, estarà bé. El que mana és el públic, en tots els sentits. Qui fa gran un festival és el públic, que és el motor i el motiu del festival”, afegeix.
Martín Pérez va ser un dels pares del festival de Cap Roig, a Calella de Palafrugell, tot i que actualment està en mans d’una altra promotora, Clipper’s Live. L’edició d’aquest any va començar el 13 de juliol i s’allargarà fins al 22 d’agost. Clipper’s Live és la divisió d’Edicions Musicals Clipper’s, creada fa deu anys per promoure i produir esdeveniments musicals. A més de gestionar la carrera de diversos artistes, aquesta promotora també té a les seves mans, entre d’altres, l’organització i la direcció del Suite Festival BCN Music Experience, un programa eclèctic que des de fa quatre anys té lloc al Liceu de Barcelona.
Un altre soci de l’Arc, The Project, desplega els tentacles per diferents cites musicals. Un, el Porta Ferrada, el festival estiuenc de Sant Feliu de Guíxols. També és l’empresa responsable d’altres festivals reconeguts com el Guitar BCN i el Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, a més d’estar al darrere de més de 400 concerts anuals.
Moltes més promotores estampen el seu segell en els múltiples i heterogenis festivals que tenim al país. Sun Music porta les regnes del Canet Rock de Canet de Mar; la gironina RGB, el Festival Internacional de Música de Cadaqués; Èxit Management, el Clownia de Sant Joan de les Abadesses. El festival Castell de Peralada, un altre dels grans del país, és el més singular pel que fa a la seva organització, ja que té al darrere la família Suqué. Justament aquest juliol, la inauguració de la 32a edició del certamen es va dedicar a Carmen Mateu de Suqué, que en va ser la fundadora. I així es podria allargar la llista de promotors fins als 400 festivals i cicles musicals que hi ha al país, amb artistes i gèneres diversos.
equip professional
Qui es pensi que organitzar un festival és tan fàcil com muntar un escenari, situar-hi un artista a sobre i engegar la màquina de fer diners fent el càlcul de tantes entrades venudes, tants diners a la butxaca, s’equivoca de ple. En un macrofestival hi poden intervenir fins a un miler de persones: “Des dels regidors d’escenari, els que munten el so, la llum... fins a les empreses de seguretat, de transport, de lavabos químics, de tanques, de cerveses... En un macrofestival hi poden estar implicades entre 500 i 1.000 persones, directament i indirectament. En un gran concert, els números són aquests. Només per muntar l’escenari ja hi ha tota una empresa al darrere”, explica Jordi Gratacòs, president de l’ARC i vicepresident de l’Acadèmia Catalana de la Música. Un equip d’entre quinze o vint persones hi treballa durant tot l’any, i l’equip humà s’engreixa a mesura que es van acostant els dies dels concerts. En els festivals més petits, l’equip pot ser d’un centenar de persones: “El sector dels festivals implica moltíssima gent, i moltes vegades no ens en fem el càrrec. El públic compra les entrades i veu l’escenari i l’artista, però no s’adona de la gent que hi està implicada.”
guanys a repartir
I quan ja tenim els guanys, hi ha molta gent que para la mà. En un festival com el Jardins de Pedralbes, on les localitats costen entre 20 i 256 euros, la venda d’entrades representa, en el còmput general del finançament, el 70%. Si no tinguéssim finançament privat, tindríem pèrdues”, diu el seu promotor, Martín Pérez. El president de l’ARC referma el fet que els comptes són fàcils: “Penseu que quan posem un preu d’entrada, per començar hi hem de descomptar l’IVA, que fins fa poc era del 21% i ara està rebaixat al 19%. Sobre el que et queda, després hi hem de descomptar el 8% per a l’SGAE, per als drets d’autor. També hem de descomptar el cost del lloguer de la sala, de l’escenari, de l’equip de so, de llums, tota la part tècnica, els camerinos, el càtering, els hotels, el transport... i tota la promoció (cartells, anuncis a la premsa...). Al final, com més gran és el festival i el concert, el percentatge de benefici també és més petit”, explica Jordi Gratacòs. A la repartidora de beneficis també hi tenen molt a dir els artistes, en funció del seu major o menor caixet: “Els grans artistes internacionals que venen et posen unes condicions tan draconianes que al final de tota la recaptació, al promotor li queda un 2% o un 3% net, perquè tot s’ho emporta el caixet del gran artista i el muntatge de la infraestructura”, lamenta Gratacòs, que afegeix: “Et penses que és molt fàcil i que fent una multiplicació entre el públic que esperes i l’entrada que els cobres ja et surten els números, i no és així.”
Cada concert i cada festival és diferent. “Tant pot ser que com a promotor t’emportis un 15% net abans d’impostos, com també que hi perdis diners, perquè hi ha concerts i festivals que moltes vegades es fan per promocionar l’artista. De vegades, portem un grup de promoció i és com una inversió, perquè hi perds diners. Molts festivals, quan han de fer la seva previsió, ja calculen que els dos o tres primers anys no guanyaran diners, perquè la inversió que has de fer no et surt a compte amb totes les entrades que tens, no només de venda al públic, sinó de patrocinadors privats i públics, etc. Has de fer un càlcul d’inversió, i quan el festival ja té dos o tres anys de vida i és més conegut, ja pots apostar per grups més importants, pots apujar més el preu de l’entrada i anar equilibrant. Però hi ha molts festivals que pateixen molt”, assegura el representant dels promotors.
Són aquests promotors els que normalment assumeixen el risc econòmic de muntar un esdeveniment musical que pot costar entre 1 milió d’euros i més de 3 milions. Però cada cas és un mon. Alguns, com l’Acústica de Figueres i l’(a)phònica de Banyoles, tot i estar en mans privades, disposen de subvenció municipal i de la Generalitat, perquè són considerats festivals estratègics, i això fa que fins i tot puguin oferir algun concert gratuït. Altres, com el Clownia de Sant Joan de les Abadesses, posa 3.000 entrades a la venda i no més: “I si les ven totes hi ha un marge que ja tenen calculat”, diu Gratacòs. Altres cites, com el BAM de Barcelona, com que estan organitzades per l’Ajuntament amb diners públics són gratuïtes.
En l’engranatge del finançament també hi té molt a veure la barra de bar, on anem a buscar les begudes per a les dues hores del concert. Les barres són una altra font d’ingressos important per als organitzadors de festivals. I més, si una marca de cervesa, per exemple, hi posa diners perquè hi aparegui el seu logotip.
Sense risc
El fet d’haver de tenir beneficis comporta, però, un problema: els promotors no s’arrisquen a portar grups poc coneguts o alternatius o amb menys seguidors. Programar una gran figura internacional, encara que cobri un caixet molt alt, assegura omplir l’aforament. Tenir un gran cap de cartell és garantia d’èxit, però això va en detriment de la gran majoria de grups, dels que intenten viure de la música. “Els grups emergents ho tenen cru”, lamenta Jordi Gratacòs [vegeu l’entrevista a la plana següent]. Per a molts músics viure de la música és, encara, una utopia. I els festivals han fet que les diferències entre els grans i els mitjans i petits siguin abismals. Al davant dels grans caixets d’un artista internacional de primera fila, els grups capdavanters catalans tenen un caixet que pot anar dels 10.000 als 30.000 euros, però la majoria dels grups cobren de 3.000 euros cap avall.
El sector dels festivals, sobretot dels grans i dels d’estiu, està en ratxa. Segons les xifres de la indústria musical del darrer any, els festivals s’emporten bona part del gruix de la facturació. N’hi ha molts. Potser massa, si tenim en compte que el públic no augmenta al mateix ritme i això ha fet que, com que hi ha més festivals, la mitjana d’assistents hagi baixat. El promotor Martín Pérez, però, és optimista, i veu els festivals com una experiència de vida indispensable: “La meva opinió és que cada vegada hi ha més gent que va als concerts en viu. Una persona que no hi ha anat mai, quan hi va un dia, es converteix en un fan, perquè li aporta una experiència vital. Regalem més experiències que coses. Cada vegada hi ha més públic als concerts que és gent que no hi havia anat mai, perquè descobreix un món que no coneixia”, diu. I això que, afegeix: “La gent no va al concert amb la mateixa facilitat amb què va al cinema, no només per una qüestió econòmica, sinó de concepte. La diferència és que en un cas no hi has de participar; t’asseus i ja està, però, en canvi, al teatre o en un concert, d’alguna manera, hi prens part; els aplaudeixes o els xiules, però hi has de participar, i això et compromet”, assegura Martín Pérez.
Nou reglament
El sector de la música a Catalunya reclama des de fa temps canvis en la legislació que permetin millorar les seves condicions. “Estem molt lluny de la legislació que hi ha a França”, recorda Jordi Gratacòs. A França, quan un músic fa un concert, cotitza per una setmana. Aquí només cotitza per un dia. És només un dels exemples dels mals del sector. Per això ara han presentat a la subcomissió de música del Congrés dels Diputats –els partits l’han aprovat per unanimitat–, una proposta d’estatut de l’artista, que aporti un nou marc laboral, legal i fiscal. Paral·lelament, des de fa dos anys, a iniciativa de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), la Generalitat i el sector estan treballant en el pla integral de la música, que ha d’optimitzar el sector de la cultura que més volum de gent i de negoci genera.
