On és Europa?

Acabo de tor­nar, com qui diu, de la meva segona visita a Buca­rest, on he tin­gut la bona for­tuna de par­ti­ci­par en el XVIII Col·loqui Inter­na­ci­o­nal de Llen­gua i Lite­ra­tura Cata­la­nes, orga­nit­zat i patro­ci­nat per l’Asso­ci­ació Inter­na­ci­o­nal de Llen­gua i Lite­ra­tura Cata­la­nes i la Uni­ver­si­tat de Buca­rest, amb la col·labo­ració de la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, l’Ins­ti­tut Ramon Llull i el Cen­tre de Lingüística Com­pa­rada i Cog­ni­tiva de Buca­rest. En el col·loqui, vaig par­ti­ci­par en un debat al cos­tat del jove i des­ta­cat crític i autor Marius Chivu a l’entorn del cànon lite­rari avui, un debat en què el públic vibrava per la importància del tema. En el marc del col·loqui, l’edi­to­rial Mero­nia va pre­sen­tar el meu nou lli­bre d’assaig, Entre Beck­ley i Buca­rest: Marin Sorescu, Nic­hita Sta­nescu i Mir­cea Car­ta­rescu lle­gits a Bar­ce­lona per un crític ame­ricà, que acaba d’aparèixer en romanès.

Per a mi, la pre­sen­tació del lli­bre tenia un fort con­tin­gut emo­tiu, perquè la meva àvia materna va mar­xar de Buca­rest als Estats Units als 12 anys i mai va tor­nar al seu país natal. Jo tan­cava una ferida i superava un silenci de gai­rebé un segle. A banda de motius per­so­nals, però, vaig tenir la mateixa sen­sació a Buca­rest que havia tin­gut la pri­mera vegada el 2015: és, indub­ta­ble­ment, una de les capi­tals cul­tu­rals i literàries d’Europa.

Des de fa temps, la lite­ra­tura i cul­tura cata­la­nes apun­ten sobre­tot cap al Regne Unit, l’Estat francès, Ale­ma­nya i Itàlia, de manera que Europa s’ha encon­git. Anys enrere, molts autors cata­lans agraïen ser traduïts al txec i altres llengües de l’Europa de l’Est, però, ara, més aviat pas­sen. Se suposa que tenen aspi­ra­ci­ons més altes. És una llàstima per no dir una pena, perquè Europa no acaba a Viena. Entre Viena i Sant Peters­burg, el mapa d’Europa està sal­pe­brat de veri­ta­bles capi­tals literàries i cul­tu­rals, com ara Praga, Ljubl­jana, Varsòvia, Buda­pest, Buca­rest i Vílnius, per gra­tar només la superfície. Els noms de Bohu­mil Hra­bal, Tomas Sala­mun, Czes­law Milosz, Péter Nádas, Mir­cea Car­ta­rescu i Tomas Ven­clova són pro­ves irre­fu­ta­bles de la meva afir­mació. Autors d’aquesta cate­go­ria no sur­ten del no-res. I pot haver-hi aspi­ra­ci­ons més altes que inte­grar-se en el sis­tema lite­rari que ha donat al món autors d’aquesta vàlua?

Feliçment, vivim en l’era post­co­lo­nial i sabem que és una autèntica fal·làcia pro­vin­ci­ana allò de cul­tu­res i lite­ra­tu­res peti­tes i grans. Hi ha només grans escrip­tors i escrip­tors negli­gi­bles. Un gran escrip­tor pot sor­tir de qual­se­vol lloc i de qual­se­vol comu­ni­tat lingüística. Reyk­javík tenia una població de només 32.974 per­so­nes l’any 1934 quan el gran Halldór Lax­ness (premi Nobel 1955) va publi­car el pri­mer volum de la seva obra mes­tra, Gent inde­pen­dent. El món és ample més enllà del melic.