Com arribar a ser un artista conegut

Un artista contemporani em deia recentment: “Sempre parleu d’artistes reconeguts.” Això em va fer reflexionar i sí, efectivament, normalment –a excepció de quan es fa la crítica de l’activitat artística quotidiana (les galeries)– sempre es parla d’artistes ja coneguts. No pretenc explicar ni com s’hi arriba ni per què hom s’hi manté. No hi ha mètodes ni panacees per arribar a ser artista reconegut; el que sí que hi ha són esforços per crear quelcom que s’imposi als observadors contemporanis, quelcom que es mostri com a significatiu del present creatiu i projecte d’esdevenidor, tant en qüestions formals com expressives. No hi ha normes ni prerrogatives, però sí esforços innovadors; veure les coses d’una altra manera perquè, si jo les he vistes, és que és possible mostrar-les als altres. El món no és quelcom d’acabat, sinó una innovació constant si se’l qüestiona amb rigor i procediments adequats. Pensem, per exemple, que Paul Klee sabia dibuixar acadèmicament; com ell, n’hi havia cents que també dibuixaven amb tot rigor, però eren incapaços de mostrar els altres aspectes ignots de la realitat. Klee va decidir desaprendre, deixar la facilitat executiva i extreure del seu enginy expressiu altres afeccions i sensacions profundes no atrapades fins aleshores. També va ser el camí seguit per Joan Miró negant-se a aprendre el que ja se sabia. I Picasso, que va sotmetre l’entorn no al que és evident, sinó a l’inesperat i va decidir enfrontar-se a problemàtiques representatives inèdites, refusant les solucions establertes. També ho havia fet Nonell: no cercar el que ja té solucions, sinó trobar-se amb el que hom no sap què fer-ne. Matisse amb els colors resseguia aquestes senderes.

Aquestes inquietuds van portar al menyspreu de tot l’establert: Duchamp i Tzara van dedicar l’atenció al que la censura social no permetia. El surrealisme, i Dalí, s’hi van entaforar. Els puristes per l’escomesa van ser Arp, Brancusi i Juli Gonzàlez; els primers polint les formes fins a deixar-les sense arestes i l’altre reprenent-ho tot per fer-ne armes de combat. També hi eren els expressionistes i minimalistes americans mostrant aspreses o angulositats: calia apropar-se a la vida de l’instant. Altres noms van ser actius: J.M. de Sucre i Cardona-Torrandell, ens van oferir anticipadament els barbarismes de Basquiat. La realitat ha de passar de l’acció a l’imprès. No hi ha futuribles.