Com arribar a ser un artista conegut

Un artista con­tem­po­rani em deia recent­ment: “Sem­pre par­leu d’artis­tes reco­ne­guts.” Això em va fer refle­xi­o­nar i sí, efec­ti­va­ment, nor­mal­ment –a excepció de quan es fa la crítica de l’acti­vi­tat artística quo­ti­di­ana (les gale­ries)– sem­pre es parla d’artis­tes ja cone­guts. No pre­tenc expli­car ni com s’hi arriba ni per què hom s’hi manté. No hi ha mètodes ni pana­cees per arri­bar a ser artista reco­ne­gut; el que sí que hi ha són esforços per crear quel­com que s’imposi als obser­va­dors con­tem­po­ra­nis, quel­com que es mos­tri com a sig­ni­fi­ca­tiu del pre­sent cre­a­tiu i pro­jecte d’esde­ve­ni­dor, tant en qüesti­ons for­mals com expres­si­ves. No hi ha nor­mes ni prer­ro­ga­ti­ves, però sí esforços inno­va­dors; veure les coses d’una altra manera perquè, si jo les he vis­tes, és que és pos­si­ble mos­trar-les als altres. El món no és quel­com d’aca­bat, sinó una inno­vació cons­tant si se’l qüesti­ona amb rigor i pro­ce­di­ments ade­quats. Pen­sem, per exem­ple, que Paul Klee sabia dibui­xar acadèmica­ment; com ell, n’hi havia cents que també dibui­xa­ven amb tot rigor, però eren incapaços de mos­trar els altres aspec­tes ignots de la rea­li­tat. Klee va deci­dir des­a­pren­dre, dei­xar la faci­li­tat exe­cu­tiva i extreure del seu enginy expres­siu altres afec­ci­ons i sen­sa­ci­ons pro­fun­des no atra­pa­des fins ales­ho­res. També va ser el camí seguit per Joan Miró negant-se a apren­dre el que ja se sabia. I Picasso, que va sot­me­tre l’entorn no al que és evi­dent, sinó a l’ines­pe­rat i va deci­dir enfron­tar-se a pro­blemàtiques repre­sen­ta­ti­ves inèdites, refu­sant les solu­ci­ons esta­bler­tes. També ho havia fet Nonell: no cer­car el que ja té solu­ci­ons, sinó tro­bar-se amb el que hom no sap què fer-ne. Matisse amb els colors res­se­guia aques­tes sen­de­res.

Aques­tes inqui­e­tuds van por­tar al menys­preu de tot l’esta­blert: Duc­hamp i Tzara van dedi­car l’atenció al que la cen­sura social no per­me­tia. El sur­re­a­lisme, i Dalí, s’hi van enta­fo­rar. Els puris­tes per l’esco­mesa van ser Arp, Bran­cusi i Juli Gonzàlez; els pri­mers polint les for­mes fins a dei­xar-les sense ares­tes i l’altre repre­nent-ho tot per fer-ne armes de com­bat. També hi eren els expres­si­o­nis­tes i mini­ma­lis­tes ame­ri­cans mos­trant aspre­ses o angu­lo­si­tats: calia apro­par-se a la vida de l’ins­tant. Altres noms van ser actius: J.M. de Sucre i Car­dona-Tor­ran­dell, ens van ofe­rir anti­ci­pa­da­ment els bar­ba­ris­mes de Bas­quiat. La rea­li­tat ha de pas­sar de l’acció a l’imprès. No hi ha futu­ri­bles.