Novel·la bèl·lica de la bona

Generalment, el bèl·lic ha estat considerat o bé un subgènere de les novel·les d’aventures o bé un apèndix de les històriques, i poques vegades un gènere prou capaç d’encapçalar una classificació pròpia. A la literatura catalana, com que li falta poder exaltar o testimoniar alguna guerra victoriosa d’ençà de les cròniques medievals, els episodis bèl·lics solen consistir en el decorat d’algun drama psicològic o de la tragèdia guerrera col·lectiva que ens fa plegar veles abans de la tempesta. Antoni Munné-Jordà, en aquesta bona novel·la de títol pobre, aconsegueix prescindir de les regles dels gèneres i demostrar que, més enllà de l’acompliment correcte dels tòpics, hi ha la creació literària. No és pas que l’estructura trinodal de capítols que alternen les tres persones gramaticals per identificar cada un dels tres protagonistes/testimonis elevi el text a cap categoria experimental superior; ni que, en cadascun, el temps verbal dominant ens ofereixi una focalització narrativa innovadora; ni que la documentació històrica hi sigui tan ben inserida que faci oblidar l’enyorança dels amens professors d’història; ni que amb l’esquer del desenllaç d’un venjatiu, d’un fugitiu i d’un oportunista ens atrapi la intriga de la seva aventura... És que tot hi és prou mesurat per acostar-se a l’ideal de la novel·la.

La història de la División Azul repassada des del dia a dia selectiu de tres voluntaris catalans diferents durant la campanya d’aquesta moneda de canvi espanyola en la conquesta hitleriana de Rússia de 1941 a 1943, ni hi és un esquer per fer llegir un trànsit psicològic, ni el decorat d’una trama anecdòtica, ni un altre retaule dels horrors de la guerra. El lector, si em fa cas, hi descobrirà, amb el ressò del verset 344 de la poètica d’Horaci, “lectorem delectando pariterque monendo”, l’ombra del passat que encara ens acompanya.