ESTIU AMB PEDROLO
La commemoració de l’Any Pedrolo ha inundat les llibreries de reedicions de l’obra de l’escriptor i assajos que posen al descobert el valor literari i la insubornable militància cultural i política de Pedrolo
Va publicar 128 obres i va escriure una de les novel·les més llegides de la literatura catalana, el Mecanoscrit del segon origen. Però Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra, 1918–Barcelona, 1990) es va convertir en un intel·lectual incòmode durant la represa democràtica i la instauració de l’autonomisme, i ha estat, durant molts anys, un autor apartat per la indústria cultural i de la primera fila del món literari. Fins ara. La celebració, durant el 2018, de l’Any Pedrolo ha posat sobre la figura de Pedrolo noves mirades que destaquen el valor i la modernitat literària de la seva obra, i ha bolcat el sector editorial a publicar noves edicions d’algunes de les obres de l’escriptor ponentí. En total, aprofitant l’Any Pedrolo, s’han reeditat una trentena de les 128 obres que Pedrolo va publicar. Si algú té dubtes sobre quines les seves lectures d’estiu, pedrolejar (com diu amb humor la comissària de l’Any Pedrolo, l’escriptora Anna Maria Villalonga, seguint el camí d’Anna Moreno-Berdmar, inventora del verb) amb algunes d’aquestes reedicions o llegir alguns dels assajos publicats aquest any pot ser una bona oportunitat d’aproximar-se a un dels autors més destacats i a la vegada injustament maltractats de la nostra literatura i descobrir Pedrolo més enllà del Mecanoscrit.
“Acabarem l’any amb més d’una trentena d’obres de Pedrolo –recompta Vilallonga–, més set o vuit obres d’assaig al voltant de la seva figura. És un fet sense precedents. I el més significatiu és que aquest èxit i aquesta redescoberta d’un dels nostres grans autors no va de dalt a baix, sinó al revés: moltes editorials, biblioteques, associacions i clubs de lectura són els que han decidit apostar, aquest any, per Pedrolo.”
Són prop d’una desena les editorials que s’han animat a reeditar Pedrolo. “Hi havia molta obra que ja només es trobava en llibreries de vell. Per a mi és una satisfacció molt gran que ara passi això i molta gent pugui descobrir obres que injustament havien quedat apartades.”
novetats editorials
D’entre les novetats que podem trobar arran de l’Any Pedrolo destaquen autèntiques troballes, com ara Infant dels grans (Comanegra), un llibre inèdit entre la novel·la i el dietari que Pedrolo va escriure arran del naixement de la seva filla Adelais, l’estiu del 1952, i que tenia previst regalar-li quan complís 15 anys. També obres de gènere negre com ara Es vessa una sang fàcil (Pagès Editors), Joc brut (Edicions 62), Tocats pel foc (Tigre de Paper), Algú que no hi havia de ser (Alrevés), Tants interlocutors a Bassera (Llibres del Delicte) i Milions d’ampolles buides (Sembra), l’antologia de textos de ficció i no ficció Manual de Pedrolo (Amsterdam) i els assajos sobre l’autor Manuel de Pedrolo, Manual de supervivència (Meteora), de Sebastià Bennasar, i Manual de Pedrolo, la llibertat insubornable (Sembra Llibres), de Bel Zaballa, i les reedicions de La Cua de Palla, retrat en groc i negre (Alrevés), de Jordi Canal i Àlex Martín i Pedrolo contra els límits (Pagès) de Jordi Arbonès, entre d’altres.
autor popular
Aquest redescobriment des de baix cap a dalt de Pedrolo connecta, segons Villalonga, amb l’atenció que ja va tenir en el passat des de la base lectora: “Va ser un autor molt popular. De fet, és l’autor del best seller més gran de la literatura catalana. I tenia el projecte de convertir la literatura catalana en una literatura total, donant-hi cabuda a tots els gèneres, també als més populars, com ara la novel·la negra o la ciència-ficció.”
El fet que una obra com el Mecanoscrit, una més per a Pedrolo, es convertís en el gran èxit que va introduir en la literatura en català tres generacions de nous lectors va ser alhora “una sort i una desgràcia per a Pedrolo”, segons l’escriptor Sebastià Bennasar, autor de Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (editorial Meteora), un dels llibres editats, aquest any, per explicar la figura de Pedrolo. Una sort perquè va complir un dels seus objectius, normalitzar la literatura catalana amb una obra de gran volum de lectors, però una desgràcia perquè aquell èxit ha tapat una obra de 128 títols i 20.000 pàgines d’obra pròpia, més traduccions al català, de què alguna d’“una gran modernitat i gosadia literària”.
censura acarnissada
Un dels motius per què Pedrolo no va rebre prou reconeixement en la seva època és, segons Bennasar, perquè la censura va impedir i ajornar la publicació d’obres que significaven l’entrada de nous corrents internacionals en la literatura catalana. “Si la censura li hagués deixat publicar els llibres en el moment que els escrivia, llavors, segurament, el que hauria passat és que avui consideraríem Pedrolo com el gran pare de la modernitat literària catalana –afirma Bennasar–. En alguns llibres, la censura s’hi va acarnissar, i quan es van poder publicar ja no eren tan moderns com ho haurien estat en el moment de l’escriptura.” Alguns llibres escrits per Pedrolo durant la dècada dels cinquanta no van poder veure la llum fins a l’any 1975, a la fi de la dictadura.
“Va assumir un paper d’instigador del gènere negre, de la ciència-ficció, i el que volia era normalitzar la nostra literatura i que hi entressin els gèneres populars”, explica Villalonga. I en posa un exemple: els informes de lectura que Pedrolo va fer per a nombroses editorials durant la seva vida i que publicarà Pagès Editors, a càrrec d’Anna Moreno, Antoni Munné-Jordà i la mateixa Anna Maria Villalonga. “Mostren la visió de Pedrolo sobre el que havia de ser la literatura. A més, són textos molt divertits: era molt àcid, i no es tallava un pèl a l’hora de criticar una obra o un autor.” En aquests informes es veu el que Pedrolo volia de la literatura: l’economia narrativa, la síntesi, eliminar elements superflus i les trames paral·leles, i reclamava que els temes de la llibertat, la violència o el sexe fossin tractats sense autocensura, fugint de la “carrincloneria”.
“La seva ambició era arribar a com més públic millor”, explica Bennasar. Però no només com a escriptor, sinó també com a ambició col·lectiva, en defensa de la llengua catalana com a vehicle literari ple de modernitat. Buscava arribar a tant de públic com fos possible. “Va fer 16 obres de teatre, però es va adonar que d’aquesta forma no arribaria al mateix volum de públic que amb la novel·la, i va decidir abandonar-ho i centrar-se en la narrativa.”
“Va fer experiments de tota mena –hi afegeix Vilallonga–. Va voler posar la literatura catalana al nivell del que es feia a Europa i a tot el món. De les seves més de 120 obres, no en trobes dues d’iguals.” Pedrolo sempre va intentar innovar “per demostrar que en català es podia escriure de qualsevol gènere i de qualsevol tema, que el català no era una llengua de folklore, sinó moderna i útil”.
gènere negre
Amb aquest esperit va impulsar, dins d’Edicions 62, la col·lecció de novel·la negra La cua de palla, per tal d’escampar dins la literatura catalana les obres de referència del gènere negre internacional i també d’autors catalana. La col·lecció va acollir Dashiell Hammett, Georges Simenon, Patricia Highsmith, John Le Carré i també Rafael Tasis, Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep Vallverdú, Joaquim Carbó, Maurici Serrahima, Joan Oliver i el mateix Manuel de Pedrolo, que, tot i que no volia publicar-se a si mateix, finalment ho va acabar fent, amb títols com ara Joc brut i Mossegar-se la cua. “Aquella col·lecció va fixar les bases del gènere en català, amb Jaume Fuster, el col·lectiu Ofèlia Dracs, Andreu Martín...”
lector ben informat
No es va limitar a importar gènere negre. També va ser l’introductor dels grans models literaris internacionals. Llegia Faulkner i el va traduir per a Edicions 62 i altres editorials. “I el va voler imitar –explica Bennasar–, com també ho va fer amb Henry Miller i amb els autors francesos i tot allò que trobava d’interès per importar cap a la literatura catalana.” “Era un home ben informat del que passava literàriament a la resta del món, i intenta plasmar-ho al català, bé sigui amb les traduccions, bé incorporant-los amb experiments en la seva pròpia obra”, diu Bennasar.
La idea que Pedrolo tenia de la literatura estava molt lligada a la seva idea sobre el país i la llengua. En ple franquisme, va assumir el seu ofici d’escriptor amb l’ànim de contribuir a una lluita col·lectiva del poble català i per a l’alliberament dels Països Catalans, i també amb la voluntat de tractar literàriament temes com ara l’homosexualitat, el feminisme i la llibertat individual en un moment de gran pressió moralista de la censura franquista.
coherència ideològica
“Tenia una extrema coherència ideològica –explica Bennasar–. Era marxista heterodox, i un independentista insubornable.” Aquesta militància el va convertir en cronista polític amb la represa de la democràcia i la fi de la censura franquista. Cosa que el convertir en una veu incòmoda: es va trobar que el nou context polític no obria les portes a una ruptura amb el règim anterior i la possibilitat d’aconseguir la independència de Catalunya i de la resta dels Països Catalans, sinó que el catalanisme agafava una via autonomista que, per ell, perpetuava la dominació colonial espanyola sobre el país. “Va passar a ser un personatge molt incòmode”, explica Bennasar. “Tenia molts lectors i molts seguidors, però molestava a les noves autoritats, que van anar pressionant i, a poc a poc, van aconseguir conduir-lo cap a l’ostracisme.” Els seus articles a l’Avui eren combatius i molt llegits, però, de mica en mica, va ser arraconat fins que va deixar d’escriure-hi, a mitjans dels anys vuitanta.
el desencís
El que no havia pogut la censura franquista, ho va poder el desencís del camí polític que emprenia llavors el país. La seva figura hauria estat, segurament, més valorada i escoltada en el context polític actual, amb majories polítiques i socials favorables a la constitució d’una República catalana. Però, en aquell moment, va prendre la decisió de deixar d’escriure obres de ficció, es va apartar també de l’articulisme i es va centrar en uns dietaris escrits disciplinadament, dia rere dia, des de l’any 1986 fins a la seva mort, l’any 1990. “Aquests dietaris són fonamentals per entendre Pedrolo”, subratlla l’escriptor Sebastià Bennasar, que en destaca el desencís absolut de l’escriptor amb el conformisme del país amb l’autonomisme i que s’hi mostra absolutament insubornable en les seves idees i projectes.
“Va ser, al final, una veu molt incòmoda, i això explica que, durant tants anys, passés a ser un autor lluny del primer pla literari”, explica Vilallonga. “Va deixar de fer ficció decebut, amb una sensació de fracàs que no era real”, però el context polític li feia creure que la seva dèria per modernitzar la literatura catalana i convertir-la en una literatura total, i per tant independent de la castellana, no tenia camí per endavant. “Avui, seria un referent ideal”, conclou la comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga. “Com podem no estar en deute amb Manuel de Pedrolo?”
