Lletres

ESTIU AMB PEDROLO

La commemoració de l’Any Pedrolo ha inundat les llibreries de reedicions de l’obra de l’escriptor i assajos que posen al descobert el valor literari i la insubornable militància cultural i política de Pedrolo

OSTRACISME
“Va ser una veu incòmoda durant l’autonomisme i va deixar de publicar, desencisat”
EFEMÈRIDE
“Durant aquest any, es reediten una trentena de les 128 obres que va escriure Manuel de Pedrolo”
AMBICIÓ
“Va voler posar la literatura catalana al nivell del que es feia a Europa i a la resta del món”

Va publi­car 128 obres i va escriure una de les novel·les més lle­gi­des de la lite­ra­tura cata­lana, el Meca­nos­crit del segon ori­gen. Però Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra, 1918–Bar­ce­lona, 1990) es va con­ver­tir en un intel·lec­tual incòmode durant la represa democràtica i la ins­tau­ració de l’auto­no­misme, i ha estat, durant molts anys, un autor apar­tat per la indústria cul­tu­ral i de la pri­mera fila del món lite­rari. Fins ara. La cele­bració, durant el 2018, de l’Any Pedrolo ha posat sobre la figura de Pedrolo noves mira­des que des­ta­quen el valor i la moder­ni­tat literària de la seva obra, i ha bol­cat el sec­tor edi­to­rial a publi­car noves edi­ci­ons d’algu­nes de les obres de l’escrip­tor ponentí. En total, apro­fi­tant l’Any Pedrolo, s’han ree­di­tat una tren­tena de les 128 obres que Pedrolo va publi­car. Si algú té dub­tes sobre qui­nes les seves lec­tu­res d’estiu, pedro­le­jar (com diu amb humor la comissària de l’Any Pedrolo, l’escrip­tora Anna Maria Villa­longa, seguint el camí d’Anna Moreno-Berd­mar, inven­tora del verb) amb algu­nes d’aques­tes ree­di­ci­ons o lle­gir alguns dels assa­jos publi­cats aquest any pot ser una bona opor­tu­ni­tat d’apro­xi­mar-se a un dels autors més des­ta­cats i a la vegada injus­ta­ment mal­trac­tats de la nos­tra lite­ra­tura i des­co­brir Pedrolo més enllà del Meca­nos­crit.

“Aca­ba­rem l’any amb més d’una tren­tena d’obres de Pedrolo –recompta Vila­llonga–, més set o vuit obres d’assaig al vol­tant de la seva figura. És un fet sense pre­ce­dents. I el més sig­ni­fi­ca­tiu és que aquest èxit i aquesta redes­co­berta d’un dels nos­tres grans autors no va de dalt a baix, sinó al revés: mol­tes edi­to­ri­als, bibli­o­te­ques, asso­ci­a­ci­ons i clubs de lec­tura són els que han deci­dit apos­tar, aquest any, per Pedrolo.”

Són prop d’una desena les edi­to­ri­als que s’han ani­mat a ree­di­tar Pedrolo. “Hi havia molta obra que ja només es tro­bava en lli­bre­ries de vell. Per a mi és una satis­facció molt gran que ara passi això i molta gent pugui des­co­brir obres que injus­ta­ment havien que­dat apar­ta­des.”

nove­tats edi­to­ri­als

D’entre les nove­tats que podem tro­bar arran de l’Any Pedrolo des­ta­quen autènti­ques tro­ba­lles, com ara Infant dels grans (Coma­ne­gra), un lli­bre inèdit entre la novel·la i el die­tari que Pedrolo va escriure arran del nai­xe­ment de la seva filla Ade­lais, l’estiu del 1952, i que tenia pre­vist rega­lar-li quan complís 15 anys. També obres de gènere negre com ara Es vessa una sang fàcil (Pagès Edi­tors), Joc brut (Edi­ci­ons 62), Tocats pel foc (Tigre de Paper), Algú que no hi havia de ser (Alrevés), Tants inter­lo­cu­tors a Bas­sera (Lli­bres del Delicte) i Mili­ons d’ampo­lles bui­des (Sem­bra), l’anto­lo­gia de tex­tos de ficció i no ficció Manual de Pedrolo (Ams­ter­dam) i els assa­jos sobre l’autor Manuel de Pedrolo, Manual de super­vivència (Mete­ora), de Sebastià Ben­na­sar, i Manual de Pedrolo, la lli­ber­tat insu­bor­na­ble (Sem­bra Lli­bres), de Bel Zaba­lla, i les ree­di­ci­ons de La Cua de Palla, retrat en groc i negre (Alrevés), de Jordi Canal i Àlex Martín i Pedrolo con­tra els límits (Pagès) de Jordi Arbonès, entre d’altres.

autor popu­lar

Aquest redes­co­bri­ment des de baix cap a dalt de Pedrolo con­necta, segons Villa­longa, amb l’atenció que ja va tenir en el pas­sat des de la base lec­tora: “Va ser un autor molt popu­lar. De fet, és l’autor del best seller més gran de la lite­ra­tura cata­lana. I tenia el pro­jecte de con­ver­tir la lite­ra­tura cata­lana en una lite­ra­tura total, donant-hi cabuda a tots els gèneres, també als més popu­lars, com ara la novel·la negra o la ciència-ficció.”

El fet que una obra com el Meca­nos­crit, una més per a Pedrolo, es con­vertís en el gran èxit que va intro­duir en la lite­ra­tura en català tres gene­ra­ci­ons de nous lec­tors va ser alhora “una sort i una desgràcia per a Pedrolo”, segons l’escrip­tor Sebastià Ben­na­sar, autor de Manuel de Pedrolo, manual de super­vivència (edi­to­rial Mete­ora), un dels lli­bres edi­tats, aquest any, per expli­car la figura de Pedrolo. Una sort perquè va com­plir un dels seus objec­tius, nor­ma­lit­zar la lite­ra­tura cata­lana amb una obra de gran volum de lec­tors, però una desgràcia perquè aquell èxit ha tapat una obra de 128 títols i 20.000 pàgines d’obra pròpia, més tra­duc­ci­ons al català, de què alguna d’“una gran moder­ni­tat i gosa­dia literària”.

cen­sura acar­nis­sada

Un dels motius per què Pedrolo no va rebre prou reco­nei­xe­ment en la seva època és, segons Ben­na­sar, perquè la cen­sura va impe­dir i ajor­nar la publi­cació d’obres que sig­ni­fi­ca­ven l’entrada de nous cor­rents inter­na­ci­o­nals en la lite­ra­tura cata­lana. “Si la cen­sura li hagués dei­xat publi­car els lli­bres en el moment que els escri­via, lla­vors, segu­ra­ment, el que hau­ria pas­sat és que avui con­si­de­raríem Pedrolo com el gran pare de la moder­ni­tat literària cata­lana –afirma Ben­na­sar–. En alguns lli­bres, la cen­sura s’hi va acar­nis­sar, i quan es van poder publi­car ja no eren tan moderns com ho hau­rien estat en el moment de l’escrip­tura.” Alguns lli­bres escrits per Pedrolo durant la dècada dels cin­quanta no van poder veure la llum fins a l’any 1975, a la fi de la dic­ta­dura.

“Va assu­mir un paper d’ins­ti­ga­dor del gènere negre, de la ciència-ficció, i el que volia era nor­ma­lit­zar la nos­tra lite­ra­tura i que hi entres­sin els gèneres popu­lars”, explica Villa­longa. I en posa un exem­ple: els infor­mes de lec­tura que Pedrolo va fer per a nom­bro­ses edi­to­ri­als durant la seva vida i que publi­carà Pagès Edi­tors, a càrrec d’Anna Moreno, Antoni Munné-Jordà i la mateixa Anna Maria Villa­longa. “Mos­tren la visió de Pedrolo sobre el que havia de ser la lite­ra­tura. A més, són tex­tos molt diver­tits: era molt àcid, i no es tallava un pèl a l’hora de cri­ti­car una obra o un autor.” En aquests infor­mes es veu el que Pedrolo volia de la lite­ra­tura: l’eco­no­mia nar­ra­tiva, la síntesi, eli­mi­nar ele­ments super­flus i les tra­mes paral·leles, i recla­mava que els temes de la lli­ber­tat, la violència o el sexe fos­sin trac­tats sense auto­cen­sura, fugint de la “car­rin­clo­ne­ria”.

“La seva ambició era arri­bar a com més públic millor”, explica Ben­na­sar. Però no només com a escrip­tor, sinó també com a ambició col·lec­tiva, en defensa de la llen­gua cata­lana com a vehi­cle lite­rari ple de moder­ni­tat. Bus­cava arri­bar a tant de públic com fos pos­si­ble. “Va fer 16 obres de tea­tre, però es va ado­nar que d’aquesta forma no arri­ba­ria al mateix volum de públic que amb la novel·la, i va deci­dir aban­do­nar-ho i cen­trar-se en la nar­ra­tiva.”

“Va fer expe­ri­ments de tota mena –hi afe­geix Vila­llonga–. Va voler posar la lite­ra­tura cata­lana al nivell del que es feia a Europa i a tot el món. De les seves més de 120 obres, no en tro­bes dues d’iguals.” Pedrolo sem­pre va inten­tar inno­var “per demos­trar que en català es podia escriure de qual­se­vol gènere i de qual­se­vol tema, que el català no era una llen­gua de folk­lore, sinó moderna i útil”.

gènere negre

Amb aquest espe­rit va impul­sar, dins d’Edi­ci­ons 62, la col·lecció de novel·la negra La cua de palla, per tal d’escam­par dins la lite­ra­tura cata­lana les obres de referència del gènere negre inter­na­ci­o­nal i també d’autors cata­lana. La col·lecció va aco­llir Das­hi­ell Ham­mett, Geor­ges Sime­non, Patri­cia Highs­mith, John Le Carré i també Rafael Tasis, Maria Aurèlia Cap­many, Ramon Folch i Cama­rasa, Josep Vall­verdú, Joa­quim Carbó, Mau­rici Ser­ra­hima, Joan Oli­ver i el mateix Manuel de Pedrolo, que, tot i que no volia publi­car-se a si mateix, final­ment ho va aca­bar fent, amb títols com ara Joc brut i Mos­se­gar-se la cua. “Aque­lla col·lecció va fixar les bases del gènere en català, amb Jaume Fus­ter, el col·lec­tiu Ofèlia Dracs, Andreu Martín...”

lec­tor ben infor­mat

No es va limi­tar a impor­tar gènere negre. També va ser l’intro­duc­tor dels grans models lite­ra­ris inter­na­ci­o­nals. Lle­gia Faulk­ner i el va tra­duir per a Edi­ci­ons 62 i altres edi­to­ri­als. “I el va voler imi­tar –explica Ben­na­sar–, com també ho va fer amb Henry Miller i amb els autors fran­ce­sos i tot allò que tro­bava d’interès per impor­tar cap a la lite­ra­tura cata­lana.” “Era un home ben infor­mat del que pas­sava literària­ment a la resta del món, i intenta plas­mar-ho al català, bé sigui amb les tra­duc­ci­ons, bé incor­po­rant-los amb expe­ri­ments en la seva pròpia obra”, diu Ben­na­sar.

La idea que Pedrolo tenia de la lite­ra­tura estava molt lli­gada a la seva idea sobre el país i la llen­gua. En ple fran­quisme, va assu­mir el seu ofici d’escrip­tor amb l’ànim de con­tri­buir a una lluita col·lec­tiva del poble català i per a l’alli­be­ra­ment dels Països Cata­lans, i també amb la volun­tat de trac­tar literària­ment temes com ara l’homo­se­xu­a­li­tat, el femi­nisme i la lli­ber­tat indi­vi­dual en un moment de gran pressió mora­lista de la cen­sura fran­quista.

coherència ideològica

“Tenia una extrema coherència ideològica –explica Ben­na­sar–. Era mar­xista hete­ro­dox, i un inde­pen­den­tista insu­bor­na­ble.” Aquesta militància el va con­ver­tir en cro­nista polític amb la represa de la democràcia i la fi de la cen­sura fran­quista. Cosa que el con­ver­tir en una veu incòmoda: es va tro­bar que el nou con­text polític no obria les por­tes a una rup­tura amb el règim ante­rior i la pos­si­bi­li­tat d’acon­se­guir la inde­pendència de Cata­lu­nya i de la resta dels Països Cata­lans, sinó que el cata­la­nisme aga­fava una via auto­no­mista que, per ell, per­pe­tu­ava la domi­nació colo­nial espa­nyola sobre el país. “Va pas­sar a ser un per­so­natge molt incòmode”, explica Ben­na­sar. “Tenia molts lec­tors i molts segui­dors, però moles­tava a les noves auto­ri­tats, que van anar pres­si­o­nant i, a poc a poc, van acon­se­guir con­duir-lo cap a l’ostra­cisme.” Els seus arti­cles a l’Avui eren com­ba­tius i molt lle­gits, però, de mica en mica, va ser arra­co­nat fins que va dei­xar d’escriure-hi, a mit­jans dels anys vui­tanta.

el des­encís

El que no havia pogut la cen­sura fran­quista, ho va poder el des­encís del camí polític que empre­nia lla­vors el país. La seva figura hau­ria estat, segu­ra­ment, més valo­rada i escol­tada en el con­text polític actual, amb majo­ries polítiques i soci­als favo­ra­bles a la cons­ti­tució d’una República cata­lana. Però, en aquell moment, va pren­dre la decisió de dei­xar d’escriure obres de ficció, es va apar­tar també de l’arti­cu­lisme i es va cen­trar en uns die­ta­ris escrits dis­ci­pli­na­da­ment, dia rere dia, des de l’any 1986 fins a la seva mort, l’any 1990. “Aquests die­ta­ris són fona­men­tals per enten­dre Pedrolo”, subrat­lla l’escrip­tor Sebastià Ben­na­sar, que en des­taca el des­encís abso­lut de l’escrip­tor amb el con­for­misme del país amb l’auto­no­misme i que s’hi mos­tra abso­lu­ta­ment insu­bor­na­ble en les seves idees i pro­jec­tes.

“Va ser, al final, una veu molt incòmoda, i això explica que, durant tants anys, passés a ser un autor lluny del pri­mer pla lite­rari”, explica Vila­llonga. “Va dei­xar de fer ficció dece­but, amb una sen­sació de fracàs que no era real”, però el con­text polític li feia creure que la seva dèria per moder­nit­zar la lite­ra­tura cata­lana i con­ver­tir-la en una lite­ra­tura total, i per tant inde­pen­dent de la cas­te­llana, no tenia camí per enda­vant. “Avui, seria un refe­rent ideal”, con­clou la comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villa­longa. “Com podem no estar en deute amb Manuel de Pedrolo?”

M. Pedrolo, manual de...
Sebastià Bennasar
Meteora
Manuel de Pedrolo. La...
Bel Zaballa
Sembra Llibres
Es vessa una sang fàcil
M. de Pedrolo Pagès Editors
La cua de palla, retrat..
J. Canal i A. Martín
Alrevés
Tocats pel foc
M. de Pedrolo
Tigre de Paper
Manual de Pedrolo
M. de Pedrolo
Amsterdam
Tants interlocutors
M. de Pedrolo
Llibres del Delicte
Milions d’ampolles...
M. de Pedrolo Comanegra
La terra prohibida
M. de Pedrolo
Comanegra
A l’ombra del crim
M. de Pedrolo
Labutxaca
Totes les bèsties de...
M. de Pedrolo Edicions 62
Infant dels grans
M. de Pedrolo
Comanegra
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor