Tornar-se un desgraciat

Sabem la història de memòria. Un polític pur i treballador es converteix en referent per a les masses. Guanya poder i acaba corromput, assimilant els vicis que criticava. També sabem de memòria el paper dels col·laboradors implicats, aquells que en els judicis diuen que no sabien res o que van signar aquell paper perquè tenien plena confiança en el projecte.

En Crawford és un jove ambiciós que ha descobert que, amb discursos demagògics i mítings plens d’ira, pot seduir molts votants. Som a l’Amèrica de la Gran Depressió, però la retòrica és la mateixa: el govern del poble per al poble i la importància de la gent humil que defensa els seus germans.

Amb la prosa sincopada i seca de l’autor, El Número U es llegeix com una crònica de decadència i corrupció, en què tot es va enfosquint fins al final tràgic. La tesi de la novel·la és que el populisme és un perill i cal desconfiar de qui parla en nom del poble. Però la lliçó valuosa, més enllà de la retòrica antipolítica del llibre, la dona el cap de gabinet del polític, l’home fort a l’ombra. S’ha implicat a la causa per conviccions i lleialtat. És qui ha fet les amistats amb els periodistes i empresaris que han aplanat el camí. Però com més temps passa, menys convençut està del que fa. Veu com el seu home es torça però no té força per apartar-se’n i acaba emmerdat.

Dos Passos adverteix d’una màxima que no s’aplica gaire en política: cal saber dir prou. Cal saber marxar abans que acabis sense distingir el bé del mal. Sempre hi haurà xantatges per quedar-te, des del clàssic “és per una bona causa” fins al moralista “no és política, és salvar el país”. Si et deixes atrapar i vas empassant excuses i mentides, tens molts números d’acabar com el cap de gabinet de El número U. Quan ja és massa tard per a ell, ens dona un consell lúcid: “Si fas molt sovint coses que et fan sentir com un desgraciat, t’acabes tornant un desgraciat.”