Tornar-se un desgraciat

Sabem la història de memòria. Un polític pur i tre­ba­lla­dor es con­ver­teix en refe­rent per a les mas­ses. Gua­nya poder i acaba cor­rom­put, assi­mi­lant els vicis que cri­ti­cava. També sabem de memòria el paper dels col·labo­ra­dors impli­cats, aquells que en els judi­cis diuen que no sabien res o que van sig­nar aquell paper perquè tenien plena con­fiança en el pro­jecte.

En Craw­ford és un jove ambiciós que ha des­co­bert que, amb dis­cur­sos demagògics i mítings plens d’ira, pot seduir molts votants. Som a l’Amèrica de la Gran Depressió, però la retòrica és la mateixa: el govern del poble per al poble i la importància de la gent humil que defensa els seus ger­mans.

Amb la prosa sin­co­pada i seca de l’autor, El Número U es lle­geix com una crònica de decadència i cor­rupció, en què tot es va enfos­quint fins al final tràgic. La tesi de la novel·la és que el popu­lisme és un perill i cal des­con­fiar de qui parla en nom del poble. Però la lliçó valu­osa, més enllà de la retòrica anti­política del lli­bre, la dona el cap de gabi­net del polític, l’home fort a l’ombra. S’ha impli­cat a la causa per con­vic­ci­ons i lle­ial­tat. És qui ha fet les amis­tats amb els peri­o­dis­tes i empre­sa­ris que han apla­nat el camí. Però com més temps passa, menys con­vençut està del que fa. Veu com el seu home es torça però no té força per apar­tar-se’n i acaba emmer­dat.

Dos Pas­sos adver­teix d’una màxima que no s’aplica gaire en política: cal saber dir prou. Cal saber mar­xar abans que aca­bis sense dis­tin­gir el bé del mal. Sem­pre hi haurà xan­tat­ges per que­dar-te, des del clàssic “és per una bona causa” fins al mora­lista “no és política, és sal­var el país”. Si et dei­xes atra­par i vas empas­sant excu­ses i men­ti­des, tens molts números d’aca­bar com el cap de gabi­net de El número U. Quan ja és massa tard per a ell, ens dona un con­sell lúcid: “Si fas molt sovint coses que et fan sen­tir com un des­gra­ciat, t’aca­bes tor­nant un des­gra­ciat.”